dissabte, 22 de setembre del 2007

dignitat i coherencia

Aquests dies he estat remenant papers i escoltant històries vàries de la nostra guerra i exili. Una de molt particular m'ha fet parar l'orella. És la història de l'Antoni Garcia, mort fa un any a França.
Va ser voluntari de la República, va passar a l'exili, en el camp de Septfonds. Allà va ser torturat pels nazis, i explicava que va voler aprendre paraules ofensives en alemany perquè els cops fossin més forts i així perdre el sentit.
Va ser portat al camp de Dachau i allà va ressistir fins l'arribada dels aliats.
Dies abans de ser alliberats, els que fins aleshores havien estat els botxins, es vestien amb el trajo de ratlles per pasar desaperçebuts. L'Antoni Garcia però, els coneixia molt be i va organitzar la captura per entregar.los presoners als aliats quan arribessin.
Un d'ells, d'esquena, intentava fugir, però el seu aspecte no era magre com els presoners, ben al contrari. L'Antoni el va perseguir i quan es va girar, va reconèixer el més sanguinari del seus carcel.lers, el que havia matat amb tot el sadisme que és capaç l'èsser humà, a companys seus.
L'Antoni explicava: ...y cuando se giró i le vi, me volvi loco...y le maté...
Quan els aliats van entrar, van saber de la revenja i van decidir afusellar l'Antoni. Però l'oficial que comandava l'ordre, el va deixar escapar.
L'Antoni va viure amagat a França amb identitat falsa durant molts anys, fins que va prescriure la recerca contra ell.
Va intentar refer la seva vida a Mountouban. Mai va poder dormir una nit sencera amb la seva dona perquè els malsons el despertàven continuament.
Un dia arriba una notificació del govern alemany amb l'anunci d'una pensió per haver estat "treballador" d'un camp nazi.
L'Antoni va refusar la pensió i va portar el govern alemany als tribunals perquè rectifiquesin l'enunciat.
En tot cas, ell havia estat un esclau del nazisme.
Després d'anys de lluites juridiques va guanyar el cas, proclamant-se oficialment "esclau del nazisme". Amb la compensació económica que li van donar, no sabia que fer-ne perquè deia que no era just que els treballadors alemanys actuals paguessin els errors d'altres. I que la dignitat no es comprava ni es compensava amb diners
Am els diners rebuts finalment va compar-se un Mercedes, el més car que va trobar i que valia tota la quantitat de marcs que li donaven.
Era la seva manera de retornar els diners.
El Mercedes està encara en el seu garatge de Mountouban amb 5 kms. en el comptador.
Quan va morir el dictador els seus familiars el van animar a tornar, però ell va prometre que no tornaria fins que s'instaurés de nou la República.
Com diria Montserrat Roig: "...tots els qui moriren a la deportació nazi, i als qui l'han sobreviscuda amb dignitat, són homes i dones millors, i els seus ideals esdevé per a nosaltres una flama fecunda i esperançadora."

Assumpta