dijous, 16 de maig del 2013
Cartes d'exili
Fa pocs dies, remenant en una calaixera plena de records d'un pis que buidaven perquè l'àvia havia mort, vaig trobar una carta, que diu així:
...Estimada,
ja sóc a França i de moment encara sóc viu. Veig el Canigó nevat i recordo aquell dia d'hivern que vam anar amb tren fins a Figueres...i també el veiérem. Te'n recordes? Que lluny queden aquells dies d'abans de la guerra, quan èrem feliços. Però ara la guerra ens ha passat per damunt, i encara ens queda passar l'exili
No et preocupis per mi, tornaré quan pugui perquè la teva absència, que ja noto, em farà tornar.
Estic a França i no noto pas que estigui en terra estrangera mentre vegi el Canigó, la mateixa muntanya que tu també pots veure des de l'altra banda. Que hi fa que hi hagi fronteres i filferrades enmig nostre si el nostre amor està per damunt de tot..
Tornaré, i tornarem a Figueres junts, com abans, t'ho prometo.
I aquesta promesa ens ha de servir per ser forts i aguantar fins que arribi el moment de fer-ho realitat.
T'ho prometo, t'ho prometo, t'ho prometo.
El teu promès que t'estima.
Quan vaig acabar de llegir la carta, vaig preguntar a la neta:
I va tornar?
Si, però massa tard. La meva àvia es va casar amb un altre, però ara hem descobert que sempre va guardar totes les seves cartes.
Maleïda guerra, maleit exili... vaig pensar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada