dijous, 16 de maig del 2013

Cartes d'exili



Fa pocs dies, remenant en una calaixera plena de records d'un pis que buidaven perquè l'àvia havia mort, vaig trobar una carta, que diu així:

...Estimada,
ja sóc a França i de moment encara sóc viu. Veig el Canigó nevat i recordo aquell dia d'hivern que vam anar amb tren fins a Figueres...i també el veiérem. Te'n recordes?   Que lluny queden aquells dies d'abans de la guerra, quan èrem feliços. Però ara la guerra ens ha passat per damunt, i encara ens queda passar l'exili
No et preocupis per mi, tornaré quan pugui perquè la teva absència, que ja noto, em farà tornar.
Estic a França i no noto pas que estigui en terra estrangera mentre vegi el Canigó, la mateixa muntanya que tu també pots veure des de l'altra banda. Que hi fa que hi hagi fronteres i filferrades enmig nostre si el nostre amor està per damunt de tot..
Tornaré, i tornarem a Figueres junts, com abans, t'ho prometo.
I aquesta promesa ens ha de servir per ser forts i aguantar fins que arribi el moment de fer-ho realitat.
T'ho prometo, t'ho prometo, t'ho prometo.
El teu promès que t'estima.

Quan vaig acabar de llegir la carta, vaig preguntar a la  neta:
I va tornar?
Si, però massa tard. La meva àvia es va casar amb un altre, però ara hem descobert que sempre va guardar totes les seves cartes.

Maleïda guerra, maleit exili... vaig pensar.