dilluns, 10 de juny del 2013

Les Elnes al Palau Robert


Després de la trobada d'Elnes d'avui, em calia una mica de distància per a parlar-ne, i he esperat a tocar de la mitja nit per escriure aquest post.

Ha estat molt emotiu veure tantes Elnes,  algunes de ben petites, d'altres ja més grans, i les que encara han de néixer que no s'han volgut perdre la festa des de la panxa de les seves mares. I no vull descuidar-me de
 l'únic nen, en NAEL,  que també suma.

Els pares també formen part d'aquest compromís amb els valors que representen, només pel sol fet d'haver triat aquest nom per les seves filles. I els he vist amb il.l.usió de ser-ne part activa, i que segueixen amb entusiasme a través de la xarxa tot el que flueix d'aquesta història. La gran quantitat de nenes amb la samarreta d'Elna, era la prova que la comunicació per facebook i twitter funciona.

Però durant tot el matí de la trobada tenia al cap a Elisabeth Eidenbenz, i l'he trobat a faltar més que mai...
M'ha vingut a la memòria les tardes tranquiles a casa seva, parlant dels seus records, i sobretot de la responsabilitat que ella va agafar amb la vida.
Donar, donar, donar...sempre em deia, ...i no esperar res a canvi. Qui espera, és que no ha entès el que vol dir donar.

Doncs això, per part meva, intentaré estar a l'alçada del que ella em va ensenyar. Tal i com deia també avui el batlle d'Elna, en Nicolas Garcia, ...ella ens va capgirar la vida i som diferents des d'aleshores.

I ja que anomeno al batlle d'Elna, vull felicitar-lo públicament pel seu  excel.lent discurs, tant pel seu compromís polític en la societat que viu ( ja  m'agradaria poder votar-lo a casa nostra...) com per les seves paraules a títol personal.

I per acabar aquest post, voldria donar les gràcies de  manera molt especial a en Ricard i la Núria. Ell és un antic professor de la meva filla, de quan s'estava a Cardedeu. Sabia de les meves sortides d'exili i un dia va venir amb la seva parella, la Núria.
Vam emocionar-nos plegats durant tota la sortida, i quan ens vam acomiadar va ser un fins aviat...
Avui han vingut a la trobada de les Elnes.
La Núria està embarassada...d'una ELNA. M'ha dit en veu baixa...
Ens hem mirat tots tres als ulls i ens hem posat a plorar..sense més, sense dir-nos cap mot.
És difícil explicar perquè, potser perquè hem recordat aquella sortida d'exili i les seves emocions, o ha estat veure la panxeta de la Núria...
No ho se...però ha estat intens.
Però son moments com aquest i la trobada d'avui,  el que donen sentit a la meva feina. I com diu la meva estimada editora, Izaskun Arretxe, és així també com es palpa la força dels llibres.

 Per tot plegat, gràcies, gràcies, gràcies...