dimarts, 20 d’abril del 2010

Jordi Pujol a Cardedeu


Ahir tenia un encàrrec especial: fer la presentació a Cardedeu del llibre de Jordi Pujol, el segon volum de les seves memòries.
Era complicat presentar al President, per qui es i per tot el que representa. Sabia que digués el que digués m'acabaria renyant...però finalment va sortir prou bé. Li vaig explicar com el meu pare havia vist en ell un home que ho havia donat tot pel país, que havia renunciat a moltes coses per Catalunya, i que sovint feia servir les seves mateixes frases fetes com el famós "ara no toca" quan no volia contestar les meves preguntes d'adolescent.
Vaig intentar presentar a en Jordi Pujol a través dels ulls del meu pare, ja mort, però que també va formar part d'una època, d'un temps...com el seu llibre "Temps de construir".
Li vaig parlar de les filles d'en Peiró, veïnes del pare a Mataró, de les fàbriques tèxtils i d'aquell primer esclat de llibertat que va ser la transició on el pare va tenir molt clar que votava un home i no un partit.
El meu pare era pujolista, li vaig dir, i creia amb vostè.
Crec que la meva presentació li va agradar al President, si més no va ser diferent i no se l'esperava.
Al final quan ens vam acomiadar, em va mirar als ulls i va dir-me: ha estat bé aixó del teu pare, devia ser un home molt especial.
I tant, President, i tant...