quasi vacances...

el dia 14 de juny era una data important perquè era el final d'una mena de "turmalet" intens de dies carregats de conferències, cursos, treballs per entregar, projectes per enllestir...
Ahir s'acabava aquest sprint final amb la trobada de les Elnes a Elna, on va servir per a retrobar-nos tots plegats
Ara ja tot s'esponja i l'agenda està més buida. Per altra banda, aquesta baixada d'activitat em servirà per poder enllestir els dos llibres que tinc entre mans.
El primer, ultimant els darrers retocs, Els Contrabandistes de la Llibertat que sortirà a finals d'octubre.
El segon, una biografia d'Elisabeth Eidenbenz per Sant Jordi 2010.
Entremig, altres investigacions endegades. Montserrat i els seus secrets continua sent un repte pendent.
Però l'altre dia, arran d'una conferència que vaig donar a la Val D'Aran, vaig conèixer persones del territori que van viure i veure la darrera acció important dels maquis en aquella vall a la dècada dels anys quaranta.
Els testimonis són impressionants i m'han posat la mel a la boca perquè torni aviat.
Segur que ho faré...entre altres coses, perquè la conferència a Escanhau va ser d'aquelles que et deixen sense paraules per la calidesa de la rebuda i el tracte.
A més, enmig d'aquella natura tan pletòrica de verd i aigua que serveix per alimentar l'esperit ...qui és que no torna?
us deixo dues fotografies de la vall que m'han deixat sense alè per la seva bellesa i perquè córrer aquests darrers dies per aquell indret era com tenir quasi vacances...

el dia 14 de juny trobada d'Elnes a Elna

(foto Consol Prados)

Aquesta fotografia sempre m'ha fet pensar en una frase de l'Elisabeth Eidenbenz, quan diu que ...la cadena de la vida no s'ha trencat dins la Maternitat d'Elna perquè els 597 nadons que van nèixer allí han crescut, han sobreviscut, s'han fet grans, han creat les seves pròpies famílies...i quan veig aquesta fotografia d'unes mans agafades a la barana de l'escala de la Maternitat d'Elna, on la primera correspon a una persona ja gran, i la segona és d'una persona més jove que també puja...aleshores penso en aquest ritme de la vida imparable.
Avui fa justament 1 any que vam reunir-nos les Elnes i jo al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Aquella trobada ha estat per a molts de nosaltres el principi d'una bona amistat (com diria aquell...) amb contactes frequents amb algunes Elnes...
Doncs bé, seguint el calendari que ens proposa el batlle d'Elne, el Sr. Nicolàs Garcia, el proper diumenge, dia 14, ens tornem a trobar, aquesta vegada a la Maternitat d'Elna.
En tinc moltes ganes per continuar la nostra relació, i que aquest dinar sigui una ocasió més per a coneixens millor i fer un vincle més fort, tots aixoplugats sota els valors que ens inspira Elisabeth Eidenbenz.
Fins diumenge!! Tots a les 11h del matí a la Maternitat d'Elna!!!

un nou projecte: tallers d'Història a l'Alt Empordà; camins d'exili

La manca d'activitat del blog només senyala el temps escàs que tinc per actualitzar-lo, però sovint, quan torno tard a casa després d'una conferència, penso en tots els comentaris, coneixença, manifestacions d'afecte...de totes les persones que trobo en els diferents llocs on recalo per donar conferències sobre la memòria històrica.
Ha estat un mes de maig intens, i encara no he acabat. Avui em toca anar a la Cellera de Ter i demà a la Catalunya Nord.
Enrera queden les trobades amb els amics d'Alforja, la calidesa dels lectors de la biblioteca de Sant Quintí de Mediona, de Reus, l'afecte de les dones de Vilassar de Mar, les de Quart i les de Premià de Dalt. Els manresans han tingut temps d' avorrir-me en les 7 conferències que he fet en menys de dos mesos en els seus centres culturals, IES i casals. A Valls vaig retrobar vells amics mentre parlavem del paper de la dona durant la guerra i l'exili. He recorregut tot el Segria de la ma del SIAD ( Servei d'Informació i Atenció a les Dones ) per donar a conèixer la història de la Maternitat d'Elna en els racons més perduts i allunyats de la poblada zona metropolitana. Sudanell, Alfarràs, Alguaire, Montoliu, Sarroca, Maials, Seròs...són només uns quants de petits pobles on he trobat un afecte intens.
Les biblioteques de Tremp i Taradell m'han ofert tot el seu caliu enmig de clubs de lectura cada vegada més nombrosos i que diuen molt de la nostra societat civil que, malgrat la crisi, continuen llegint. El prèstec bibliotecàri és una bona alternativa davant la carestia dels llibres.
I amb els amics de l'Escala, els de Banyoles i els del Casal Pere Quart de Sabadell hem constatat plegats que tots tenim els nostres exilis particulars.
En definitiva, un mes de maig que m'ha tocat anar de punta a punta de país i l'evidència que treballar en el que més t'apassiona és un privilegi.
Algú em deia.... i ja et surten els números a final de mes fent només investigació històrica? Docns sovint no surten, no. Però el bagatge humà que vaig acumulant no té preu. Així de senzill.
Ara arribaran les vacances, però ja tinc nous projectes i un de molt engrescador: Tallers d'Història sobre l'exili.
Tinc la sort de comptar amb uns amics que han llogat una masia a Agullana, i entre altres tallers relacionats amb la natura, m'han demanat un taller sobre camins d'exili. Recòrrer a peu els camins de la retirada i conèixer la seva història amb lectures de fragments d'obres dels nostres intel.lectuals exiliats, llegides en cada lloc in situ, pot ensenyar molt sobre l'exili republicà.
La masia, a Agullana, punt de partida en el cor de l'Alt Empordà, està en l'indret precís.
Així doncs, aviat us informaré d'aquest nou projecte, perquè qui vulgui aprendre Història d'Exili sobre el terreny, pugui fer-ho.
Anirem parlant.

El Barça i la memòria oral

Avui tenia conferència a Montoliu de Lleida. L'hora era inusualment matinera, a les 18h.
Després ho he entès. Avui el Barça jugava la final de la Copa del Rei. Aleshores també he entès una pancarta que havia vist hores abans quan he passat per Linyola, el poble de Bojan.
Avui tothom estava pendent del Barça.
Normalment no faig mai comentaris sobre temes que no siguin de l'àmbit acadèmic o històric, però ja fa dies que amb els avis que normalment m'expliquen la seva memòria oral, parlem més del Barça que de l'exili o de la Guerra Civil...
Avui, quan he escoltat els petards, he recordat en Quimet de la Vajol, en Cisco d'Argentona, en Manel de Vilassar, en Martí de Figueres...tots ells barcelonistes, que en els darrers mesos m'han fet aprendre el nom dels jugadors del Barça mentre jo intentava que m'expliquessin les seves memòries.
Ja fa temps que he après que cal saber jugar a la butifarra, a la barisca, al dòmino...per entrar amb bon peu dins els caràcters tancats dels avis, i que entre partida i partida puc fer sortir el tema que vull parlar.
Feia anys que el Barça no entrava dins aquest "intercanvi" ...però aquest any a la força he tingut que llegir els titulars del Mundo Deportivo abans d'entrar en matèria.
Com l'alcalde de Montoliu que avui mateix, desprès de la conferència em deia: avui patirem?
i demà quan entri al casal d'avis de Figueres, el primer bon dia serà: Visca el Barça!
tot sigui per la memòrial oral...

Elisabeth Eidenbenz no es rendeix

Elisabeth Eidenbenz s'ha refet de l'ensurt físic que va patir fa dos mesos i que va comportar la seva hospitalització urgent en una clínica de Zuric.
Amb 95 anys tots vam pensar que podia arribar el final d'aquesta gran dona, però una vegada més ha demostrat que no es rendeix fàcilment.
En la fotografia la podem veure prou bé el passat 24 d'abril en una exposició de la Maternitat d'Elna feta a Ginebra. Ha estat una alegria poder comprovar la seva recuperació i a punt per a fer els 96 anys el proper 12 de juny.
Segurament aniré fins a Zuric per a poder felicitar l'aniversari personalment. I avui pensava en el seu regal, dificilment superable després de la fotografia de les 66 Elnes que van venir al parc de la Ciutadella l'any passat.
Que se li pot regalar a aquesta dona perquè entengui com l'estimem?
Anirem pensant, i mentrestant avisar que ja hi ha data per la trobada de les Elnes a Elna. Serà el dia 14 de juny.

Machado i els francesos

Avui he estat amb uns alumnes fent un recorregut d'exili per terres de la Catalunya Nord. Els havia de trobar davant la tomba de Machado, a Cotlliure.
Mentre els esperava he observat la corrua de persones que, de manera anònima, anaven desfilant pel petit cementiri, tot portant flors, banderes, poemes...pel poeta.
Però els que més m'han cridat l'atenció ha estat un grup de turistes que parlaven castellà. Portaven una guia francesa, nacionalitat fàcilment identificable pel seu accent.
La guia ha arribat ja amb un gest d'aquells desmenjats, que posa en marxa el disc ratllat de l'explicació sense cap entusiasme...portava un petit altaveu penjant pel qual ressonava el seu discurs après de memòria.
Deu meu! he pensat. Parlar de Machado amb aquesta poca emoció...podria haver parlat de l'oferta del Caprabo amb el mateix to.
Jo, l'escoltava recolçada en el gran xiprer que presideix la tomba, pensant que aquell racó de la memòria mereixia un interlocutor millor.
Però el que m'ha indignat de debò ha estat el final de la seva locució. Ha dit textualment...se llegaron a reclamar sus restos para que fueran enterrados en su tierra natal, pero sus hermanos no quisieron porquè entendieron que los españoles habian echado a Machado y los franceses le acogieron en su patria. Por lo que su cuerpo sigue reposando en territorio francès.
He aixecat el dit, i quan he aconseguit que la guia estirada em mirés, l'he dit sense esperar resposta: ... qui va fer fora a Machado no van ser els espanyols, sinó els feixistes, i l'acollida del govern francès es podria resumir tot repassant la història d'Argelers.
Només una persona ha aplaudit amb llàgrimes als ulls.
La guia francesa m'ha mirat uns instants, per girar-se tot seguit i explicar a l'audiència que tenien una hora lliure per a poder comprar souvenirs de Cotlliure. ...i han marxat per on han entrat.
No se si no m'ha entès o senzillament ha passat de mi.
M'he refet tot llegint el darrers versos de Machado, escrits pocs dies abans de la seva mort i trobats en un paper rebregat dins la butxaca del seu abric:...Estos días azules y este sol de la infancia.

una setmana especial, arriba Sant Jordi.

Ahir vaig arribar a la Seu d'Urgell, on vaig fer una conferència sobre la Maternitat d'Elna en l'esplèndid marc de l'Església de Sant Agustí que acull la biblioteca municipal.
Durant la xerrada tenia al davant persones d'una edat que s'emocionaven sovint.
En un moment donat, vaig pensar en aturar la conferència veient el patiment d'algunes expressions...segur que estava explicant la seva pròpia història.
Finalment vaig continuar i quan vaig acabar, una d'aquestes persones em va dir, encara amb els ulls humits: ...jo tenia tres anys i mig quan vaig anar a veure el pare a Argelers, i tal i com el vaig veure...va ser tant gros el que vaig veure...que mai més s'ha m'ha tret del cap aquella visió...
Han passat setanta anys i el passat encara fa mal...

Avui, dimarts, pel matí em toca veure passadors de la zona per anar tancant temes sobre el meu proper llibre Els Contrabandistes de la Llibertat, i a la tarda conferència de la Maternitat d'Elna a Sort, a les 20h en la seva Oficina de Turisme.
I demà, dia 22, pel matí a l'Escola Pia de Mataró i a la tarda a Figueres, signant llibres del Setè Camió
El dia 23, Sant Jordi, el tinc lliure, per passejar, badar i comprar llibres. HI ha tants...que m'agraden...
el 24 cap a Elna amb l'Escola Ginebró, i el 25, a Belianes, poble de l'Urgell.

Enrere ja queden moments intensos del passat cap de setmana. Com l'estrena teatral de la Maternitat d'Elna a Cardedeu, amb les emocions a flor de pell.
Tinc arrels mataronines però veient el Centre Cultural ple de gom a gom, vaig entendre que bona part dels meus millors amics els tinc en el Vallès. Ja ho diu el poeta: com el Vallès no hi ha res...


O el diumenge pel matí, endinsant-me dins el refugi aeri del camp d'aviació 329 de Montornès del Vallès. Va ser tota una experiència. A mi que no m'agraden els forats perquè tinc claustrofòbia, en aquest cas va poder més les ganes d'entrar en aquest refugi que les meves pors.
Vaig quedar sorpresa de la feina que pot fer una brigada municipal d'un ajuntament, que sense subvencions i en temps de crisi, a cops de pala va treure i netejar de terra aquell forat de més de 160mt. de llargària.
Aquí es veu la feina de la gent anònima, com la tasca de l'arxiver de Montornès del Vallès, en Nicolau Guanyabens, que sempre està disposat a escoltar la gent gran del municipi, per recollir el seu passat i transformar-lo en un actiu del present, com el seu aeròdrom, el 329 de Montornès del Vallès. Bona feina!!
Aneu a veure'l. No us decebrà.