vacances

Tanco el blog per vacances, desconnecto mòbils, ordinadors i aparco agendes. Però abans m'agradaria deixar-vos una imatge del lloc on passaré uns dies oblidada del món: Donosti.
Allà, embolcallada pel peine de los vientos de Chillida, penso carregar piles per tornar nova!
Fins a la tornada.

un dia que farà història

Després de veure la manifestació de Barcelona 2010, vaig entendre que al poble no se'l pot manipular quan aquest te les idees clares.
Aquests darrers dies hi havia un tremolor de cames per com seria la capçalera.
Primer sense lema i només senyera, després amb lema partit i senyera.... que ingenuos són els polítics...
Ahir això es va arreglar sol. La capçalera va ser el poble que de manera espontània es va posar davant la classe política perquè entenguessin el missatge: El poble encapçalava!
I el lema, va sortir de dins, no va ser pactat amb aquells equilibris que ... diguem nació amb boca petita i el verb decidir que no es noti....
Doncs el poble ho va decidir també ràpid i sense matisos: Independència.
Podem estar d'acord o no amb el crit reiterat una i altra vegada, però això és el que més s'escoltava.
Si el President Montilla li feia por la foto d'ell amb les paraules Som una Nació, nosaltres decidim, el mar d'estelades que hi havia darrera d'ell...ahir no el deixerien dormir...
Ara cal reflexionar a tots, polítics i ciutadania. La manifestació ha estat una reacció al TC, ara ens falta l'acció.
Però permeteu-me que comparteixi amb vosaltres el sentiment que vaig tenir dins aquella riuada. Com deia el poeta Maragall: Adéu Espanya.

dia 10 de juliol tots a reivindicar els nostres drets

Els catalans ja existíem molt abans que el Tribunal Constitucional, i es parlava català molt abans que arribessin els espanyols, i teníem institucions polítiques pròpies molt abans que la Constitució espanyola.
Sempre hem perdut els nostres drets per la força de les armes. Primer pel Tractat dels Pirineus, després per la desfeta de 1714, continuarem per la derrota de la guerra civil, seguida per la dictadura de Franco, i ens conformàrem amb una transició massa tèbia.
I ara... perquè hem de tornar a baixar el cap?
No crec que la ministra catalana Chacón ( que diu que està d'acord amb la sentència del TC) ens envii els tancs, però per si de cas, quants més siguem, millor!

trobada d'Elnes a Girona

L'Elna quasi adolescent
L'Elna més gran de les petites

L'Elna més gran
Les Elnes més petites

La trobada d'Elnes d'aquest any era tota una incògnita. Pràcticament no havíem fet difusió i només pel blog ho sabien poques mares d'Elnes.
Des de l'any passat no s'havien fet res més i de manera institucional (Memorial Democràtic i Ajuntament d'Elna) es va quedar en fer les trobades cada dos anys.
Però hi havia ganes en conèixer les noves Elnes nascudes aquest darrer any i vam organitzar una trobada espontània, sense preparar res més que el dia, l'hora i el lloc: Girona, a les escales de la Catedral a les 12 del migdia, del dia 4 de juliol.
No vam ser la multitud d'altres vegades però deunidó per no haver fet cap propaganda, només amb el boca-orella...
Aquesta vegada eren les Elnes petites, nascudes dins el context d'una història recuperada. Vaig reconèixer mares que m'havien escoltat en conferències meves, que estaven embarassades o s'hi van quedar poc després. Veure les petites Elnes em va emocionar moltíssim, i realment entenc el que diu la mateixa Elisabeth Eidenbenz, quan es refereix a la Maternitat d'Elna com un cant a la vida.
També vull fer esment a les dues Elnes més grans, que des de la seva perspectiva d'adolescents es miraven les petites Elnes amb un punt de divertiment però orgulloses en ser conscients del significat del nom que porten.
Tot i la informalitat de l'acte, vam gaudir de la companyia del Batlle d'Elna, en Nicolas Garcia, sempre amatent al tema i que es mirava amb tendresa les petites Elnes. La seva presència va ser tota una lliçó de coherència envers el seu compromís amb aquesta història. No ha de ser fàcil defensar la nostra memòria històrica dins el territori francès...i ell ho fa amb tota la dignitat.
I per acabar aquest post, vull agrair als pares, mares, avis i avies d'Elnes la vostra sensibilitat. Sense vosaltres les petites Elnes no serien una realitat. Elles són i seran com els que les han precedit. Elles escamparan la nostra història només explicant el perquè del seu nom. Vosaltres les feu hereves d'un passat i feu que la memòria històrica no sigui només un gest sentimental de mirar enrere per donar veu a tanta gent injustament silenciada. Vosaltres mireu cap al passat, des del present, però amb projecció de futur, i això és molt important.

Quan marxava per aquells carrerons del call jueu gironí, vaig fer una darrera mirada al grup de pares i mares al voltant dels cotxets amb les petites Elnes que encara quedaven a les escales de la Catedral, i em vaig sentir orgullosa de ser una cadena de transmissió en aquesta història. Tinc que confessar-vos que vaig marxar amb els ulls humits però immensament feliç.
Una abraçada ben forta.