dilluns, 26 d’abril del 2010

conferència La Maternitat d'Elna a la presó dels Lledoners


Dins els actes de cel.lebració de la diada de Sant Jordi, vaig anar al Centre Penitenciari dels Lledoners, a Sant Joan de Vilatorrada.
Allà dins hi ha una escola per adults, una biblioteca i un club de lectura. Per commemorar el dia del llibre, van demanar-me una conferència sobre l'Exili Republicà i la Maternitat d'Elna.
Tinc que reconèixer que imposava una mica entrar dins aquelles galeries i escoltar com es van tancant totes les portes...no havia vist mai una persona complint condemna. No havia estat mai dins una presó.
Però el temor va durar pocs minuts, només els justos que comportava el temps d'entrar els reclusos dins la sala d'actes de manera escalonada per motius de seguretat, i l'espera del començament de la conferència.
Molts ulls em miraven encuriosits per veure que era això de l'exili i la Maternitat d'Elna.
De seguida vaig veure que una gran majoria dels interns eren estrangers. Serbis, romanesos, marroquins, africans, sudamericans...eren el gruix d'aquell col.lectiu.
Vaig començar a explicar que era l'exili, el republicà del 1939, i també els exilis actuals.
Vaig relatar com l'enyorament pels paisatges, per la terra, per la família deixada enrere...és l'estigma dels que s'exilien.
Parlava en castellà per arribar millor als interns, i de seguida vaig veure com connectaven amb la conferència. Ells mateixos estaven exiliats del seu país i se sentien identificats.
Vaig estar dues hores desgranant històries d'exilis, enmig d'un silenci sepulcral i alguna llàgrima.
Al final es va apropar un intern, en Miguel, i va explicar-me com enyorava els paisatges de la seva Argentina. Va comentar-me que havia llegit La Maternitat d'Elna dins la biblioteca de la presó, i que el llibre li havia inspirat fer un petit bressol de cartró...com aquelles caixes de fruita que feia la seva srta. Isabel...
Vam estar parlant una bona estona. Em va dir que aprofitava el temps de la presó per llegir molt, sobretot Vargas Llosa i poesia de Neruda.
Quan ens vam acomiadar, va dir-me que mentre havia durat la xerrada, a la presó dels Lledoners no hi havien ni reixes ni portes tancades.
Quan vaig sortir, no vaig poder evitar mirar enrere, i pensar amb en Miguel. Desconec perquè està tancat allà dins, però la seva mirada estava amarada de llibertat.