dijous, 23 de desembre del 2010

Elisabeth Eidenbenz des de Zuric



Aquests darrers dies, malgrat les vagues dels controladors i el temporal de neu i fred, he pogut anar fins a Zuric per a felicitar el Nadal a Elisabeth Eidenbenz.
Feia mesos que no la veia i en tenia moltes ganes, sobretot perquè volia anunciar-li que les seves memòries sortiran aviat, i també per veure com es trobava. Als seus 97 anys, sempre tinc la sensació que el seu temps s'apaga com una espelma...
Amb tot, la vaig trobar encara amb el seu punt de geni, tot i que cansada. No vam poder parlar com abans.
Vam comentar el proper llibre, on sortiran els seus companys del SCI (Servei Civil Internacional) sempre reivindicats per la mateixa Elisabeth...sense ells no hauria pogut fer res... em confirma.
Vam repassar aquells anys de joventut...que lluny queden... em va dir.
Vaig estar amb ella, dins la seva habitació de la residència de Zuric, amb moltes estones de silencis. Semblava com si necessités una comunicació diferent, de mirades, de gestos ( en va agafar la ma per primera vegada) i de silencis.
Potser ja ho ha explicat tot.
Mentre estava allà, vaig repassar l'estança, plena de volguts records. La seva vella taula i calaixera de Viena, els quadres de fotografies de la maternitat d'Elna, i una fotografia molt especial reposava en l'estanteria plena de llibres: la fotografia de les petites Elnes de Catalunya.
Allà, quietes, mentre a fora nevava amb ganes, vaig sentir com si el temps s'aturés, com si aquella dona gran tornés a ser aquella jove Bethli que lluitava en favor de la pau en un temps d'entreguerres.
Podrem mai entendre tota la força del seu treball?

Ara que s'apropen Festes de pau, que per edat ja començo a tenir cadires buides al voltant de la taula en el dinar de Nadal, que cada vegada penso més en els absents, que valoro més que mai els petits moments...pensaré amb l'Elisabeth, asseguda davant de la finestra mirant la neu com cau...allà lluny, a Zuric.
I no puc deixar d'entristir-me en veure la seva solitud. Com ella mateixa explica...les desavantatges d'arribar tan gran d'edat, es que et quedes sola, no queda ningú més per compartir camí...
Malgrat tot, penso que cal fer-nos nostre el seu missatge de pau i reenviar-lo per tot arreu, des de la xarxa, a cau d'orella, amb els amics, amb els que més estimem...
Per a tot plegat,i de manera molt especial pensant en Zuric, us desitjo un Bon Nadal!