conferència La Maternitat d'Elna a la presó dels Lledoners

Dins els actes de cel.lebració de la diada de Sant Jordi, vaig anar al Centre Penitenciari dels Lledoners, a Sant Joan de Vilatorrada.
Allà dins hi ha una escola per adults, una biblioteca i un club de lectura. Per commemorar el dia del llibre, van demanar-me una conferència sobre l'Exili Republicà i la Maternitat d'Elna.
Tinc que reconèixer que imposava una mica entrar dins aquelles galeries i escoltar com es van tancant totes les portes...no havia vist mai una persona complint condemna. No havia estat mai dins una presó.
Però el temor va durar pocs minuts, només els justos que comportava el temps d'entrar els reclusos dins la sala d'actes de manera escalonada per motius de seguretat, i l'espera del començament de la conferència.
Molts ulls em miraven encuriosits per veure que era això de l'exili i la Maternitat d'Elna.
De seguida vaig veure que una gran majoria dels interns eren estrangers. Serbis, romanesos, marroquins, africans, sudamericans...eren el gruix d'aquell col.lectiu.
Vaig començar a explicar que era l'exili, el republicà del 1939, i també els exilis actuals.
Vaig relatar com l'enyorament pels paisatges, per la terra, per la família deixada enrere...és l'estigma dels que s'exilien.
Parlava en castellà per arribar millor als interns, i de seguida vaig veure com connectaven amb la conferència. Ells mateixos estaven exiliats del seu país i se sentien identificats.
Vaig estar dues hores desgranant històries d'exilis, enmig d'un silenci sepulcral i alguna llàgrima.
Al final es va apropar un intern, en Miguel, i va explicar-me com enyorava els paisatges de la seva Argentina. Va comentar-me que havia llegit La Maternitat d'Elna dins la biblioteca de la presó, i que el llibre li havia inspirat fer un petit bressol de cartró...com aquelles caixes de fruita que feia la seva srta. Isabel...
Vam estar parlant una bona estona. Em va dir que aprofitava el temps de la presó per llegir molt, sobretot Vargas Llosa i poesia de Neruda.
Quan ens vam acomiadar, va dir-me que mentre havia durat la xerrada, a la presó dels Lledoners no hi havien ni reixes ni portes tancades.
Quan vaig sortir, no vaig poder evitar mirar enrere, i pensar amb en Miguel. Desconec perquè està tancat allà dins, però la seva mirada estava amarada de llibertat.

Avui, roses i llibres...

Avui m'han regalat aquestes tres roses virtuals, totes tres de bons amics que saben com fer arribar els sentiments i les emocions a través de la seva sensibilitat.
La primera és d'un artista mataroní, la segona d'un escritor maresmenc i la tercera d'un llibreter del Vallès.
A tots tres, moltes gràcies!!!
i per a vosaltres, anònims lectors, BONA DIADA DE SANT JORDI.

Jordi Pujol a Cardedeu

Ahir tenia un encàrrec especial: fer la presentació a Cardedeu del llibre de Jordi Pujol, el segon volum de les seves memòries.
Era complicat presentar al President, per qui es i per tot el que representa. Sabia que digués el que digués m'acabaria renyant...però finalment va sortir prou bé. Li vaig explicar com el meu pare havia vist en ell un home que ho havia donat tot pel país, que havia renunciat a moltes coses per Catalunya, i que sovint feia servir les seves mateixes frases fetes com el famós "ara no toca" quan no volia contestar les meves preguntes d'adolescent.
Vaig intentar presentar a en Jordi Pujol a través dels ulls del meu pare, ja mort, però que també va formar part d'una època, d'un temps...com el seu llibre "Temps de construir".
Li vaig parlar de les filles d'en Peiró, veïnes del pare a Mataró, de les fàbriques tèxtils i d'aquell primer esclat de llibertat que va ser la transició on el pare va tenir molt clar que votava un home i no un partit.
El meu pare era pujolista, li vaig dir, i creia amb vostè.
Crec que la meva presentació li va agradar al President, si més no va ser diferent i no se l'esperava.
Al final quan ens vam acomiadar, em va mirar als ulls i va dir-me: ha estat bé aixó del teu pare, devia ser un home molt especial.
I tant, President, i tant...

per a tots els republicans anònims que ens han precedit

Avui fa 79 anys de la proclamació de la República feta per Macià. Aquí us deixo la seva veu.
Avui és un bon dia per recordar que fa temps vivíem sense reis borbons a casa nostra, i per això fa basarda llegir en la premsa, justament avui, com el govern de la Generalitat concedeix la Creu de Sant Jordi al representant català de la Casa Real, el Sr. Alberto Aza...
Coincidències desafortunades a banda, m'agradaria poder lligar la commemoració de la proclamació de la República al record de molts republicans anònims que durant la Guerra Civil van defensar el seu govern legítim.
Per a ells doncs, aquest post, per una generació que van perdre la guerra però que van guanyar totes les batalles de la vida.

una abraçada

Fa dies vaig estar a un IES de l'Alt Empordà. Em tocava conferència sobre la Maternitat d'Elna.
Em venia de gust anar pel meu Empordà, i veure el mar...
La professora de l'IES havia preparat bé als seus alumnes, i això es nota només mirant les seves cares tot just s'han assegut a les cadires. Eren nois i noies d'ESO, moguts però atents. De seguida va haver una connexió especial...potser perquè molts d'ells són propers a la frontera, tenen avis i besavis que han viscut l'exili...no ho sé, però les emocions estaven servides.
Al final vaig tenir un petit regal. Una de les noies que m'escoltava es va quedar asseguda a la seva cadira, sense moure's, malgrat que ja havíem acabat i la majoria dels seus companys eren fora de l'aula. Estava plorant desconsoladament. Vaig intentar reconfortar-la amb paraules, però ella se'm va apropar i em va fer una abraçada intensa, llarga...
No m'havia passat mai i em vaig sentir maldestre, no sabia massa bé com tornar-li tant d'afecte.
Pràcticament no hi van haver paraules, només l'abraçada. Després, amb la mirada furtiva va marxar esmunyint-se per la porta.
Pocs dies després vaig rebre un correu d'ella, i el voldria compartir amb tots vosaltres.
No se si ella vol fer-lo públic, per tant, deixeu-me que segueixi amb l'anonimat del centre, de la població i del nom de l'alumne.
diu així:

Hola Assumpta.
Em sap greu no haver pogut escriure't abans.
Doncs res, dir-te que la xerrada que ens vas fer va estar molt bé. Després d'aquesta hi vaig pensar en tot una mica, i no em sembla bé que gent que per exemple juga darrere d'una pilota (futbolistes) siguin tant famosos i guanyin milions d'euros, en canvi gent que formen part de la nostra pròpia història, que han patit molt i han tingut feines per dur un tros de pa a la boca moltes vegades no son ni reconeguts (són invisibles a la gent d'avui en dia). Gent que actualment s' interessen per la història passada, s'informa, busca a persones que han viscut aquells dies passats i parla amb ells (com tu, per exemple), aquestes persones no son reconegudes tampoc. La teva labor de anar explicant per els instituts crec que es un treball molt important per la joventut, perque reflexionin i ens donem compte de la sort que tenim de viure en l'actualitat i en aquest país (depèn en quins llocs passen fam). M'hagués agradat molt parlar amb tu més estona, però amb l'emoció i les llàgrimes, després de la xerrada no tenia paraules. Em va agradar molt que tu també t' haguessis emocionat, sàpigues que d'aquella abraçada mai m'oblidaré. Ja formes part de la meva història.
Espero que els viatges i tot lo demés et vagi molt bé.
Una abraçada molt forta.