dijous, 27 de gener de 2011

La història de les dones


Per a mi s'ha convertit en un repte personal escriure sobre les dones i la seva història. Repassant la memòria oral d'aquests darrers anys he pogut comprovar com el relat de la dona és molt més complexe perquè parla també de sentiments, d'emocions, que miren la història des d'arran de terra o, com la dona de la fotografia, han de fer un salt per veure més enllà de la multitud d'homes que envolten el seu món.

Fa pocs dies us explicava que tenia un altre llibre a punt d'acabar, Pa, Crosta i Molla.
Justament en aquest treball ressegueixo les mirades que les dones fan del seu passat.
Avui m'agradaria compartir amb vosaltres un fragment. Diu així:

......De la guerra tinc records barrejats de coses bones i dolentes, però no tinc amargor d'aquella primera època malgrat les seves misèries, potser perquè jo era jove i em mirava aquell drama com una aventura...
Qui parla així és la Maria Sendra de Cervià, resident a Les Borges Blanques. És una dona menuda, que m'obre la porta i em fa passar passadís endins amb un somriure permanent als llavis i una mirada vivaç. Té 94 anys, quasi tot un segle d'història, però per entendre el seu testimoni has d'imaginar-te-la jove, coqueta i enamoradissa. Per ella la guerra va ser la porta a l'amor ...vés, quines contradiccions... com diu ella mateixa.
Me'n recordo de tota la guerra, de quan va començar amb aquella revolució i després els bombardeigs. Però si vol que li digui la veritat, malgrat tot aquell daltabaix jo pensava encara en el ball, m'agradava molt ballar.
Jo anava a les monges per aprendre, però amb la guerra, les monges van haver de marxar, i quasi millor perquè les monges no volien que les noies anéssim a ballar...
A Cervià hi havia una sala de ball, al costat de casa meva. El meu pare era fuster i va fer totes les obres de fusteria del local. A més, tenia tres o quatre cosins que tocaven, i el meu germà també. Això feia que jo pogués anar a ballar, m'agradava molt, molt...però la guerra va arribar i de seguida es van acabar els balls, les festes majors...
Però l'hi explico això del ball perquè per culpa d'un ballador que jo tenia, vaig marxar de Cervià en plena guerra per anar a fer d'infermera a Tarragona. Que li sembla?

M'ho explica amb cara de múrria, sabent que torna a ser la reina del ball.
La meva germana també ballava i tenia una amiga que se li va morir la mare, i l'hi va demanar: escolta Roseta, que em guarderies el meu ballador, en Cisco? Quan hauré acabat el dol ja te'l recuperaré. I ella va contestar, oi tant, si ell vol... i l'hi va guardar tant bé que s'hi va casar! Que li sembla?
Em mira desafiant, com si donant a entendre que en la seva generació tampoc perdien el temps si l'oportunitat es presentava, i més si parlem de casaments, ...que en aquella època si et quedaves per vestir sants, ja semblaves beneita...
Hi havia un noi amic d'en Cisco, el ballador de la meva germana, que un dia l'hi va dir: escolta Cisco, que m'agradaria ser parent teu, perquè m'agradaria sortir amb la germana de la que tu balles... ell l'hi va contestar: home, ja miraré de fer alguna cosa, però tu també espavila...i així vaig començar un festeig, com qui no vol...
Quan va començar la guerra, aquest noi se'n va anar a Tarragona amb la seva germana, doncs el seu cunyat l'havien cridat per anar al front. Em vaig quedar sense ballador, sense pretendent...sola a Cervià.
Aleshores vaig saber que una amiga meva, la Pilar, s'havia llançat a tota una aventura: fer d'infermera en un hospital de Tarragona. Ella em va explicar que volia ajudar en aquella guerra, des de la seva posició de dona, i fent d'infermera podia aportar alguna cosa. Em va convèncer...i a més si anàvem a Tarragona podria seguir al meu promès...
Aleshores si que vaig saber que era la guerra...fins i tot vaig oblidar el ball, el pretendent....