Tot i les vacances, que m'han permès fer una escapada ràpida al País Basc (la meva segona terra), sempre porto al damunt el meu virus particular, que és buscar històries allà on vagi.
Per això no vaig poder resistir apropar-me al pont d'Hendaia, per intentar imaginar el President Companys travessant-lo quan va ser entregat a la policia franquista pel seu posterior afusellament a Montjuïc.
També a Hendaia vaig conèixer una família, la Conxi i el seu marit Arnaud, que m'explicaren moltes històries de guerres i persones. Ells que s'estan en lloc fronterer, les han vist de tots colors.
Però el més interessant és la seva vinculació amb una mare d'Elna, la Rosario, bilbaïna, que va travessar la frontera pel riu Bidasoa gràcies a un passador d'Hendaia. Va tenir dos fills sota la tutela d'Elisabeth Eidenbenz, a Elna.
La Rosario encara és viva, i segurament ens veurem ben aviat per poder completar peces del trencaclosques del nostre passat tan fragmentat.
Però mentre buscava petxines per la platja d'Hendaia, pensava en la gent que ens ha precedit, des de noms il.lustres com Companys, travessant el Bidasoa per anar a morir, com d'altres ben anònims, com la Rosario, en direcció contraria dins la barca d'un passador per lluitar en favor de la vida.
Un mateix pont, un mateix riu, un mateix lloc, on es troben vides lligades al seu destí.
I de fons, els meus amics bascos. Txaro, Liki, Nekane, Amaia, Nerea, Lorea...que estimo tant, perquè malgrat els espais temporals sempre m'acullen com si fos una més dels seus.
eskerrik asko!
arima
tantaka
ihes
aho eta arnas
begi-ertz
ke,
bero musika
naiz,
nago
agian apur bat,
besterik ez
(Amaia)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada