diumenge, 2 de juny de 2013

Fins sempre Santi

Aquesta setmana ha estat intensa, i la vinent encara més...amb la trobada de les Elnes, i més sortides d'exili a l'agenda.
Tot plegat és un no parar dins aquesta roda meva que a vegades em fa perdre el món de vista.
Ahir però, em van trucar del museu de Mataró. Havia mort un bon amic i la roda es va parar de cop. Havia mort en Santi Estrany.
De fet, el vaig conèixer poc, però va ser intens!
Jo era comissària d'una exposició molt particular, ART I GUERRA, on intentava fer sortir a la llum el Patrimoni Artístic en perill durant la Guerra Civil.
La complexitat de la nostra guerra, també arribava a l'art. S'havien format blocs de silenci al voltant de com s'havien pogut salvar autèntiques joies de Mataró, com el conjunt artístic de la Capella dels Dolors amb pintures de Viladomat.
Per poder destapar herois anònims que van fer d'escuts humans per salvar aquestes pintures, només teniem la memòria oral d'uns quants mataronins que explicaven com el pintor mataroní, Rafael Estrany, coetani de la guerra,  havia escrit unes memòries d'aquells dies convulsos dels primers mesos de  la guerra.
Si existien aquestes memòries serien una bomba, a banda de ser l'aportació principal de l'exposició que estàvem preparant,
Però, era real aquest diari? o només formava part de les llegendes urbanes?

Vaig anar a veure al fill de Rafael Estrany, en Santi. I amb una conversa de més de dues hores, m'explicava fil per randa cada dia d'aquella guerra, com si estigués llegint un dietari.
Quan va acabar, li vaig dir:    te'l saps de memòria, oi? tens el famós dietari que tothom en parla...                    
I d'una caixa que tenia damunt la taula em va treure l'original de les memòries del seu pare! Un document inèdit que explicava com s'havien salvat els tresors artístics més importants de Mataró durant la guerra. Tot en forma de dietari.
Te'n faig confiança...em va dir. Per l'exposició...i me'l va donar!

Vaig sortir de casa d'en Santi, i a la mateixa escala vaig asseure'm als graons de l'entrada, i vaig començar a llegir:

19 de juliol de 1936
La gent de la FAI vol cremar les pintures de Viladomat de la capella dels Dolors...vaig entrar i mentre despenjava els quadres, vaig notar el canó d'una escopeta que m'apuntava a l'esquena, mentre una veu em deia: a qui disparo primer,  a vostè o al sant del quadre?
Vaig deixar el quadre poc a poc fins a terra, i em vaig girar. Tenia al davant un d'aquells de la FAI. I li vaig dir:
Miri, aquest quadre de sants el podem cremar, destruir o salvar. Vostè tria. Però abans li diré que jo estic salvant cultura, i del que vostè decideixi en dependrà la cultura dels seus fills i nets.
Aquell milicià em va mirar, i després em va dir amb veu baixa: ...l'ajudo?

Aquell dietari era un petit tresor per la ciutat de Mataró, i va ser una peça clau per la nostra exposició. Però mai oblidaré el moment en que en Santi em va fe confiança, ni la seva mirada.

En Santi Estrany, pintor com el seu pare,  ha mort enmig de projectes i exposicions a mig fer.
Per acomiadar-te, només una reflexió final. Tu sempre deies: la vida és pura geometria...tot encaixa si saps trobar les línies que flueixen en l'espai.

Santi, tenies raó!
fins sempre!