dilluns, 25 de novembre de 2013

Violència de Gènere tot recordant a les nenes de Burkina Faso

El passat divendres, dia 22 de novembre, em va tocar presentar un llibre d'una bona amiga, l'Esther González.
Era un llibre molt especial doncs era el seu somni ...escriure un llibre... com deia la mateixa autora.

Quan me'l va passar dies abans ja vaig quedar atrapada des de la primera pàgina. Mare sola amb dues filles,  l'Esther abandera un nou format de famílies monoparental, famílies dels segle XXI, com a ella li agrada auto-anomenar-se, ...perquè la família d'origen no la podem triar, però la pròpia, si. diu convençuda.

El llibre és divertit a vegades, sobretot quan les filles aborden temes transcendentals enmig d'una societat que no està acostumada a la naturalitat de com els nens simplifiquen  els problemes dels adults.
També és un relat punyent, quan surt la solitud, la marginació que imposen els hipòcrites, les desil·lusions...que només la valentia de l'autora redreça aquella tristesa i ventila els problemes com qui penja roba estesa...(potser per això la portada del llibre?)

Però si hi ha un capítol que a mi personalment m'ha deixat aclaparada és quan parla d'altres dones-mares soles, i en concret de la Mercè Burgués, una infermera jubilada que va conèixer els nens de Burkina Faso, República africana tocant a Mali.
Aquí les llàgrimes no et permeten seguir llegint, quan la Mercè explica com assisteix els parts de nenes de 8 anys, que arriben amb tres drapets i una cassoleta al paritori. Un drap és per estirar-se a terra per parir, l'altre és per tapar el nadó, i el tercer  es per eixuga-se quan acaben de parir. La cassoleta és per emportar-se la placenta que serveix pels rituals de la seva cultura.
Però si l'edat de les nenes ja encongeix el cor, el que més impacta és constatar que totes ja han patit l'ablació amb la mutilació  dels genitals externs femenins, sempre feta amb mitjans rudimentaris que provoquen un dolor insuportable per aquelles nenes, i que al primer tall ja perden el sentit.

Avui que tots parlem de la violència de gènere, i que commemorem el dia contra aquesta violència, us demano un record per les nenes de Burkina Faso.

I per posar nom i rostre, us deixo aquestes fotografies de la Mercè (jo sempre li dic que em recorda a l'Elisabeth Eidenbenz i la seva Maternitat d'Elna) i el seu petit hospital de Burkina Faso.



 (paritori o sala de parts)


2 comentaris:

Joan Lluís ha dit...

Felicito a l'Esther per un llibre tan necessari per entendre la societat humana actual, i per unes històries, reals, que des del primer capítol ja emocionen, i ho dic havent llegit a aquestes alçades només el primer capítol i el pròleg. Aquest llibre s'ha d'anar llegint i rellegint a poc a poc, i el recomano a molts homes que, com jo, es veuran més a prop de totes les dones a través de les seves pàgines.

Pakiba ha dit...

No el conexia,pero segur que per aquestas festas el compro, te que ser molt interesant de llegirlo i com diu Joan rellegir.