dimecres, 19 de setembre de 2007

carta d'una adolescent

"Sóc una de les alumnes que l'han escoltat avui en la seva xerrada sobre la Maternitat d'Elna, i voldria dir-li ara el que no he pogut dir en públic.
Aquesta història m'ha deixat molt tocada perquè he pogut comprovar que encara hi ha persones que estimen i que ajuden als que no tenen res.
I li dic això perquè no cal remuntar-se al passat, ni a les guerres, perquè ara també hi ha persones que necessiten ajuda com la que va donar l'Elisabet.
Miri, jo mateixa donaria el que fos per haver estat allà a la maternitat d'Elna, malgrat les guerres i la gana, i la sorra, i el fred, perquè algú, l'Elisabet, m'hauria ajudat.
No estic sola però em sento sola, que és pitjor.
Vostè no ha explicat avui una classe d'història, que era el que jo em pensava, sinó que ha vingut a parlar d'amor i de sentiments, i això jo no m'ho esperava. M'ha deixat tocada.
Perquè? perquè ningú m'estima, ningú m'escolta, i perquè Elisabets com la seva no en queden.
O potser si, però no a prop meu.
M'ha fet plorar sense llàgrimes, en silenci, però no per la seva història, sinó per la meva.
Que més vol que li digui, vosté continuarà fent la seva vida explicant les seves històries i segurament llençarà aquest tros de paper un cop llegit, però al menys sabrà que algú l'ha escoltat amb el cor a la ma."

Aquesta carta està signada amb nom i cognom, però prefereixo deixar-la en l'anonimat. Només voldria afegir que és una alumna de 2º de Batxillerat de l'IES Comellas de Granollers.

Assumpta

2 comentaris:

Africa ha dit...

Ai Assumpta! Que dur és ser adolescent.Tantes tristesses i angoixes, sentir-se tán sol i incomprès.Ja ho diuen, la joventut és un mal que es cura amb l' edat!Una abraçada

Jordi ha dit...

Si, realment aquesta carta és més de mal d'adolescent que d'altra cosa, però va semblar-me que valia la pena testimoniar la soletat d'una persona tan jove.
Assumpta