dilluns, 26 de novembre de 2007

la força de les dones


Dissabte ens vam reunir 29 dones per fer la ruta de l'exili i visitar la Maternitat d'Elna.
Va ser un dia intens d'emocions. Primer entrar a la cambra cuirassada d'en Negrín a la Vajol, agafades de la ma penetrant dins la foscor de la mina de talc, per continuar cercant tresors amagats amb penduls que giraven vertiginosament en una terra de frontera famosa pels seus cataus de joies i lingots enterrats.
La tramuntana no va impedir que arribessim fins la ratlla per llegir una carta de comiat d'un exiliat anònim i que va ajudar-nos a entendre aquell territori amarat de tristesa per la fugida de tants refugiats que marxàren i que mai més van tornar.
Un cop a França, fins a Elna, per conèixer la casa de l'Elisabeth Eidenbenz.
Vam arribar quan el sol començava a baixar per darrera el Canigó i la llum de la tarda colorejava de rosa pàl.lid la Maternitat.
Instintivament totes vam anar pujant en silenci per aquelles escales on encara ressonen les rialles dels nadons. Amb emoció continguda, vam arribar fins la cúpula de vidre que corona la casa.
Allà dalt, ens sentirem més unides que mai, cadascuna amb la seva particular percepció del moment...fins que l'hora baixa va portar-nos aquell moment màgic del dia, en que res no es mou i el temps s'atura.
L'endemà era el dia internacional de la defensa de la violència de gènere. Pensant amb això va venir-me al cap l'empenta de l'Elisabeth Eidenbenz, una dona que l'any 1939 va lluitar sola per obrir-nos camí a totes nosaltres.
Dones com ella han d'ajudar-nos a entendre que mai s'ha de tenir por, perquè quan cal treiem la força necessària per sortir dels nostres inferns particulars.

7 comentaris:

Africa ha dit...

Assumpta:Es fa difícil expresar en paraules els sentiments de dissabte.Hi havia com una màgia i una escalfor que va fer que el fred i la tramuntana fóssin només una anècdota.Unes intrèpides vàreu arribar fins la cambra, d' altres van fer l' intent i unes quantes ens vam dedicar a collir pedres de sabonet per allà fora.Però l' emoció va ser compartida.La Maternitat ens va colpir,era una barreja d'emoció,agraiment,comprensió...jo què sé.Animo tothom a visitar-la!Una forta abraçada.

Glòria ha dit...

Un descripció fantàstica d'un lloc que tant em va impressionar, jo em vaig oblidar de parlar del Canigó.
Felicitatts, Assumpta!

assumpta Montellà i Carlos ha dit...

Africa: realment serà difícil trobar properes sortides que puguin donar-nos aquestes sensacions.
una abraçada,

Glòria: és veritat que tu també hi vas anar¡
per tant, devies sentir-te molt identificada amb la nostra visita.
un petó

Vicenç Marquès i Sanmiquel ha dit...

Benvolguda Assumpta, em deixes tocar-te per veure si ets real? D'on has sortit deessa de les lletres catalanes?
Estic acabant de llegir «El setè Camió», i en cadascuna de les pàgines he trobat aquest do sobrenatural teu que tens per escriure. Ets divina Assumpta!
No t'enfadis perquè només he llegit aquest llibre. Et prometo que llegiré,a partir d'ara, tot el que hagi estat escrit per les teves meravelloses mans, que es mouen als divins impulsos del teu meravellós cervell que fa que puguem gaudir d'aquestes verídiques històries, que amb tan d'amor has esbrinat al llarg de tant temps. Tu no ets una historiadora. Tu ets un ésser sobrenatural que algú ha enviat a Catalunya per fer-nos gaudir llegint vibrants històries.
Moltes felicitats Assumpta, i et prego que segueixis per molts anys en aquesta preciosa i sobrenatural tasca.
Una forta abraçada.

Vicenç Marquès i Sanmiquel
«vicemarsan@gmail.com»

assumpta Montellà i Carlos ha dit...

Benvolgut Vicenç,
moltes gràcies pel seu comentari.
Estic contenta en comprovar que hi ha persones que s'interessen per la nostra Història, i l'encoratjo a seguir llegint, no només els meus llibres, sinò d'altres historiadors catalans que també han col.laborat en recuperar la nostra memòria de país.
una abraçada,
Assumpta

Glòria ha dit...

Assumpta, tens un "même" al meu bloc, disculpa'm!

assumpta Montellà i Carlos ha dit...

gràcies Glòria,
el busco i contesto.
un petò