dimecres, 5 de desembre de 2007

Argelers no respecta la Memòria Històrica


Fa uns dies vaig acompanyar un antic exiliat per la Catalunya Nord. Anàvem sense pressa recorrent tots els indrets per on havia passat i recordava cada dia, cada hora, cada minut d'aquell sagnant exili en terres franceses.
Quan vam arribar a Argelers ens aproparem a la platja...aquella extensió de sorra maleida que quan bufava la tramuntana se't posava a tot arreu...
Però a l'entrada de la platja no hi havia les filferrades de l'any 1939...la modernitat havia canviat l'escenari i ara era l'entrada d'un pub musical.
Parlant amb uns francesos asseguts en la terrassa del bar musical, quan van saber que feiem allà, ens van fer fora de mala manera: ...aquí ja no queda res¡¡
El meu amic exiliat va dir-me:...els temps no han canviat gaire...ara també ens fan fora.
Només en una punta del passeig marítim resta un monolít en record de tos els exiliats de l'any 1939 tancats en aquella platja.
Totes aquelles veus han estat silenciades pel pas del temps i l'oblit governamental i civil.
Esperem que la pel.lícula d'en Huerga faci d'altaveu per reparar aquest greuge

9 comentaris:

Africa ha dit...

Assumpta: Si els queda algún record d' aquella etapa deu ser ben galdós..no és pas per sentir-se'n orgullosos.O vés a saber quina versió els ha arribat.Sort de gent com tu que fa que d' altres recuperem la memòria històrica, pel bó i pel dolent!Una abraçada

JRoca ha dit...

Sobta molt passejar per Argelers sabent el que va passar allà fa menys de 70 anys. Avui en dia s'hi respira un aire de turisme "cutre", sense classe.
Salut

assumpta Montellà i Carlos ha dit...

Africa: els que viuen ara a Argelers passen molt de tot el seu passat, i a més amb bastant mal estil

JRoca: és veritat que el turisme de la zona és de nivell baix, i per tant, la cultura, el passat històric...els queda molt lluny.

digue'm ariadna ha dit...

Si no som capaços de recordar, si no som capaços d'aprendre del passat, si no som capaços d'escoltar les històries dels altres: no serem bons per viure el present, no serem bons per construir un futur, no serem bons per canviar les coses. Els esforços per no oblidar, els esforços per preservar la memòria històrica, els esforços per aprendre dels errors: són necessaris, i tots hi tenim el nostre paper, la nostra funció, la nostra tasca. Espero que les paraules que has escoltat de primera mà, en aquest recorregut, ens arribin a tots. Sempre trobarem Argelers i gent que ens farà fora, però, per sort, sempre hi haurà algú que recorda i passeja, i, algú que escolta, ho recull i ho escriu: gràcies...
Una abraçada
=:)

assumpta Montellà i Carlos ha dit...

Digue'm Ariadna:
aquesta definició teva és el principi de la memòria oral. Quan a vegades les persones anònimes són reticents a l'hora d'explicar-me les seves vivències perquè creuen que la seva vida no és prou important, jo sempre els hi dic... vosté expliquim, i jo ja buscaré qui m'escolti

Joan P. ( JAPS ) ha dit...

Bé, ... molts cops és te que oblidar, o fer esforços per no recordar moments penosos, encara que de tan en tan sorgeixen somnis i despertats sobtats plens d´angoixa, El meu pare en moltes ocasions i desprès d´una d´aquestes crisis d´ansietat tenia a bé d´explicar-me els primes dies del alçament en la ciutat de Barcelona i del barri de la barceloneta, com era el front d´ Ebre, els bombardeigs de la capital (Bna), la retirada, l´estada a Argeles, i a dues places de braus.

Amb els crits de – Ale, Ale – i paraules mal sonants i tot sent acompanyats i vigilats per soldats negres del Senegal, va arribar a la platja de nit i a punt d´alba va veure la gernació estirada per terra, alguns tenien fet un clot a la sorra per tal d´estar una mica més protegits, al migs del sorral, uns tubs clavats amb una simple bomba feia de fon de aigua, (salobre clar) a la vora del aigua era el lloc per fer les necessitats, quasi tothom tenia diarrea per l´efecta de l´aigua.

És cridaven noms per poder-se trobar, se sentien gemecs de dolor, gent de totes les edats amb poca o no tanta salut, ferits i gent que morien, dintre del camp se volia o intentada posar orde no era estrany que alguns grups potser més disciplinats i organitzats fessin valdrà amb violència un cert estatuts.

Formats en files de quatre i agafats de la mà, anaven a prop dels filfarrats, on un camió repartia un pa, ja et pots imaginar la cridòria, empentes i cops per poder tenir un tros més d´aliment, lo més cruel fet per els Francesos era la rampinya continuada, a més, el qui feia intent d´escapar aquells soldats senegalesos pegaven amb la culata del fusell, o disparaven trets, moltes persones van morir.

Desprès de veure això, encara va tenir que peti molta més repressió, no tan sols ell, també una generació que va néixer desprès.

AGNÈS ha dit...

Assumpta, el mateix vaig sentir fa
uns quants anys buscant a Argelers
algun rastre o record d´aquells homes i dones que, com el meu avi i el meu besavi, vàren deixar la salut, les esperances i alguns la pròpia vida en aquella platja.
D´això mateix parla un llibre que he tingut la sort de llegir aquest any,"Los rojos de Ultramar" de´n Jordi Soler. Si no l´has llegit, te´l recomano.
Agnès

Anònim ha dit...

olaaa estas paginas son una parida madre mia nose prk ponen estas paginas tan tontas i tan .....


At:[__NaTaLiA PoDaDeRa***

rakel ha dit...

olaaaa la k a escrito eto es una gilipollas nuse prk escriven estas paginas tan tontas si a casi nadie le inportaa

At:[__Raquel capilla alvaro