dilluns, 21 d’abril de 2008

els nostres adolescents s'emocionen

Ho deia en l'anterior post. Aquesta setmana he continuat explicant la Maternitat d'Elna a diferents IES de casa nostra. Concretament a Mataró, Centelles, Tordera i Vidreres.
En tots ells, les primeres files sempre buides...cal mantenir les distàncies...però en una de les xerrades, al final s'apropa una adolescent i em pregunta: li puc fer una abraçada?
Increible...per fí, distancia zero.
Amb tot, si els alumnes estan emocionats, és perquè al darrera hi ha la feina del dia a dia dels seus tutors.
Gràcies, a en Toni de Mataró, l'Enriqueta de Vidreres, la Laura de Tordera i l'Itziar de Centelles, les meves xerrades aconssegueixen fer desapareixer les distàncies.
Però una flor no fa estiu i cal seguir.

6 comentaris:

Anna ha dit...

això és un post en blanc o el veig malament?

off-topic: avui he agafat una bossa de paper de l'Abacus i hi he vist el teu nom escrit. M'ha fet molta gràcia!

assumpta Montellà i Carlos ha dit...

Anna: és culpa meva. Tenia el post a mig fer des de feia un parell de dies sense text.

la bossa de l'Abacus no la tinc però ja m'han dit per altres bandes que hi ha el meu nom. Intentaré agenciar-me una encara que sigui per donar-la a la meva mare i que fardi de filla.
petons.

Glòria ha dit...

Assumpta, una abraçada i un petó. Entenc perfectament l'emoció de fer-ho a una persona com tu.
Cal que neixin flors a cada instant!

Africa ha dit...

I jo que m'emociono cada cop que expliques cóm s' emocionen...deu ser cosa de l'edat!Una abraçada
ps/miraré si t' aconsegueixo una bossa

assumpta Montellà i Carlos ha dit...

Glòria i Africa: els adolescents sempre tenen cops amagats. un dia anava jo pel metro de Barcelona i un noi s'apropa i em diu: ...no em coneixes? i davant la meva passivitat, va continuar :...per culpa teva vaig agafar un bon refredat doncs en una sortida d'Argelers amb un grup d'estudiants de l'UdG ens vas fer treure l'anorak perquè sentissim en pròpia pell el fred, com l'any 1939, i allí, tirats a la sorra, ens vas llegir una carta d'un exiliat.
Vaig agafar un refredat, si, però aquella carta la tinc encara a la memòria.
I abans que pogues reaccionar, va dir-me: ...adeu, que ja faig tard.
Recordo que dins el metro vaig pensar en els revolts de la vida, que sovint són màgics.

digue'm ariadna ha dit...

... Màgics, incerts, sorprenents, sí, si que ho són. I mirar, escoltar i parar-se de tant en tant, encara que només sigui un breu instant, per pair, guardar i recordar, és un exercici vital i necessari. Segurament la carta, la sorra i el fred aniran lligats sempre a la seva memòria...