divendres, 24 d’abril de 2009

Machado i els francesos


Avui he estat amb uns alumnes fent un recorregut d'exili per terres de la Catalunya Nord. Els havia de trobar davant la tomba de Machado, a Cotlliure.
Mentre els esperava he observat la corrua de persones que, de manera anònima, anaven desfilant pel petit cementiri, tot portant flors, banderes, poemes...pel poeta.
Però els que més m'han cridat l'atenció ha estat un grup de turistes que parlaven castellà. Portaven una guia francesa, nacionalitat fàcilment identificable pel seu accent.
La guia ha arribat ja amb un gest d'aquells desmenjats, que posa en marxa el disc ratllat de l'explicació sense cap entusiasme...portava un petit altaveu penjant pel qual ressonava el seu discurs après de memòria.
Deu meu! he pensat. Parlar de Machado amb aquesta poca emoció...podria haver parlat de l'oferta del Caprabo amb el mateix to.
Jo, l'escoltava recolçada en el gran xiprer que presideix la tomba, pensant que aquell racó de la memòria mereixia un interlocutor millor.
Però el que m'ha indignat de debò ha estat el final de la seva locució. Ha dit textualment...se llegaron a reclamar sus restos para que fueran enterrados en su tierra natal, pero sus hermanos no quisieron porquè entendieron que los españoles habian echado a Machado y los franceses le acogieron en su patria. Por lo que su cuerpo sigue reposando en territorio francès.
He aixecat el dit, i quan he aconseguit que la guia estirada em mirés, l'he dit sense esperar resposta: ... qui va fer fora a Machado no van ser els espanyols, sinó els feixistes, i l'acollida del govern francès es podria resumir tot repassant la història d'Argelers.
Només una persona ha aplaudit amb llàgrimes als ulls.
La guia francesa m'ha mirat uns instants, per girar-se tot seguit i explicar a l'audiència que tenien una hora lliure per a poder comprar souvenirs de Cotlliure. ...i han marxat per on han entrat.
No se si no m'ha entès o senzillament ha passat de mi.
M'he refet tot llegint el darrers versos de Machado, escrits pocs dies abans de la seva mort i trobats en un paper rebregat dins la butxaca del seu abric:...Estos días azules y este sol de la infancia.

8 comentaris:

Glòria ha dit...

Oh! Realment emocionant el post. Què deuria pensar la persona que ha plorat?

Un petó, Assumpta.

Assumpta Montellà i Carlos ha dit...

Glòria,
seria un fill de republicans, segur!
un petó

Africa ha dit...

Assumpta: Mentre et llegia anava pensant què li diries.. no m' he equivovat.Ben dit i ben fet!Un petó

Núria Talavera ha dit...

Quina anècdota més bonita, m'ha agradat molt, gairebé tant com m'agrada el poeta ;-) Gràcies per explicar-la.

pepi ha dit...

Hola Assumpta:
Noia: ets genial

Salutacions Pepi

horabaixa ha dit...

Hola Assumpta,

....soplaban vientos del sur.......

Una abraçada

David ha dit...

Gracies per el comentari,
fa poc vaig anar a Frrança però no vam poder pasar per Elna.
Tot i això tinc fotos de la tumba de l' Antonio Machado,ja te les pasaré.

PD: Et felicito pel coratje mostrat a cotlliure.

petons

liver ha dit...

Hace un tiempo, en Internet descubrí por casualidad en algún lugar su libro sobre la Maternitat d'elna, y sobre la persona ( o angel) que creo aquel lugar, entonces decidí escribir un poquito sobre todo ello en mi blog, para que mas gente conociera esa historia que a mi me había impresionado tanto, por otra parte estaba el orgullo que sentia de que la autora y descubridora de la misma fuera de Mataró, lugar donde resido hace tanto que ya perdí la cuenta.
El día de Sant Jordi me regalaron el libro y encima en catalán, casi que me alegro porque aunque me gusta mas leer en castellano, eso me obliga a prácticar... empecé a leerlo hace un par de semanas mas o menos en la playa,(me encanta leer en la playa, me ayuda a evadirme) volvieron a mi un montón de emociones como cuando descubrí la historia por aquí y tuve que cerrar el libro por unos minutos a fin de no dar la nota...
Quiero decirle que ninguna de esas historias me toca directamente, pero como si lo hicieran y siento un verdadero agradecimiento a las personas que como usted nos estan devolviendo la memoria, sacando el polvo a un pasado no tan lejano, devolviéndonos la verdad que nos robaron durante 40 años...
"La Voz Dormida", Decidme como es un Arbol", "La Maternitat D'elna" y tantos otros, nos ayudan a recobrar esa memoria que tanto se han esforzado otros en olvidar.
Muchas gracias por su libro, muchas gracias por todo.