dimecres, 12 d’agost de 2009

quasi vacances (II)

Fotografia de Diables de Cardedeu

No us penseu que estic de vacances. En tot cas la inactivitat del blog d'aquests darrers mesos és la conseqüència de molta feina.
Cada dia pensava, avui quan arribi a casa actualitzaré el blog...però ja era tard... i ja ho faré demà...
I així han anat passant els dies i el meu post de la Val d'Aran queda lluny.
Entremig he fet sortides d'exili amb els amics d'Òmnium de Sant Cugat, vaig tenir l'honor d'innaugurar el col.lectiu de dones Elna al Pla del Penedès i fer la darrera repassada als pobles del Segrià explicant la Maternitat d'Elna. La gent de Fondarella i Linyola em van emocionar amb la seva calidesa.
A Badalona, també dins els actes que organitzava la Regidoria de la Dona, em va servir per conèixer una persona ben especial, la Maria Prohom de 95 anys. Em va dir...jo, quan vaig marxar cap a l'exili dins la maleta vaig posar un parell de mitges de seda.... Segurament d'aquí un temps coneixereu com continua el seu relat.
Semblava que començava vacances però aleshores els pobles de la costa, que desperten amb el bon temps, van fer-me sortir de casa. Castelló d'Empúries, Palafrugell i l'Escala em van tenir ocupada. Només un petit parèntesi a Tamariu fent camins de ronda va ser un respir dins l'agenda encara atapeïda.
Entremig, Les Santes de Mataró, la meva ciutat, la millor del món. Una escapada a la barram i a la dormida del gegant era obligada.
Però de seguida, de cara a la feina. Començava el rodatge d'un projecte audiovisual sobre la memòria oral del Vallès Oriental.
El títol, Trencant el silenci, i com el su nom indica, el programa intenta rescatar aquella memòria injustament silenciada.
A estones perdudes, repassant galerades del nou llibre, Contrabandistes de la llibertat, que sortira a finals d'octubre i enllestin la biografia de l'Elisabeth Eidenbenz.
I encara havia de trobar temps per ultimar els continguts de l'exposició Art i Guerra que s'innaugura a Mataró el 3 d'octubre
Demà em toca conferència a Villalonga de Ter i demà passat a Bellver...per si algú em vol acompanyar.
Com veieu, poques vacances...
Però avui m'he decidit despertar el meu blog adormit.
Avui justament, que és Festa Major en el meu poble d'adopció, Cardedeu.
Avu, un dia feliç, si acceptem que la felicitat és efímera...
Van encarregar-me escriure el pregó de la Festa Major, i havia d'anar sobre la Memòria Històrica.
Al principi va costar-me trobar el lligam. La meva habitual recerca de la Memòria Històrica, sovint es situa entre la guerra, l'exili i el franquisme. Aquest escenari tan trist no casava amb la suposada alegria d'un pregó de festa major.
Finalment vaig decidir fer el que faig sempre, preguntar i escoltar a la gent. Tothom va començar a explicar-me la seva festa major, i vaig descobrir com és de polièdrica una realitat.
...jo em vaig enamorar en una festa major...
...havia perdut al pare en el front i no estava per festes majors... va explicar-me una àvia.
...el meu primer petó va ser en una festa major i no va ser precisament el meu marit...
em deia una cardedeuenca amb cara de múrria.
...cantavem la Santa Espina abans que arribés la Guàrdia Civil...
...aquí van estrenar Els Comediants, Dagoll Dagom i el Tricicle quan encara no els coneixia ningú
...em deia un altre cardedeuenc amb orgull.
Tot plegat ha servit per fer recerca oral i traslladar al paper la memòria dels cardedeuencs. Posar-ho en escena ho ha fet un gran actor, en Oriol Genís, que també viu a Cardedeu.
Jo he posat la lletra i ell la música...com diu aquella pel.licula. La seva presència, escenificant el meu text, posant-se en la pell de cadascú, ha servit perquè tothom es sentís identificat. No era fàcil fer-ho i el contingut era arriscat. Però se n'ha sortit i ha fet vibrar al públic enmig d'un silenci poc habitual en els preàmbuls d'una Festa Major.
He vist persones plorant, recordant vivències del passat i absències dels que ja han marxat. I d'altres reafirmant que qualsevol temps d'abans, amb la patina de l'enyor, sempre sembla millor.
Ha estat un pregó diferent, potser no tan festiu com d'altres, però si emotiu...i el que val són les emocions.
A tots, moltes gràcies per la vostra paciencia i per seguir-me les passes.
Per tot plegat, permeteu-me que acabi aquest post d'avui, com el pregó de Cardedeu: Bona Festa Major!

5 comentaris:

Joana ha dit...

Deunidor! I jo que et feia per Cancun... :)
Descansa una mica.
Petonet

Vicenç Marquès i Sanmiquel ha dit...

Assumpta, reina, perquè no ens expliques el què no has fet que potser així donaràs descans a les mans de tan escriure i reposes una llarga estona? Mare de Déu quina colla de coses que tan omplert els dies que haurien d'haver estat de vacances!
Redéu carinyo! És que no pares mai?
Va, va! Tal com es pensava la Joana que et feia a Cancun,agafa els trepans i perdre't uns quants dies en algun lloc que només t'hi puguin trobar els de casa teva i prou. On vas a parar amb tanta feina i en ple mes de juliol i agost que són mesos ideals per a fer vacances!

Petonassos i abraçadotes!

Vicenç

digue'm ariadna ha dit...

... Tot i l'activitat segur que és un bon estiu, però troba sempre aquell moment del dia teu i només teu. Cuida't molt, Assumpta...
... Una abraçada...

David ha dit...

hola! Que tal? Fa temps que no ens diem res, que sen sap de la Elisabeth Eidenbenz, esta millor?
Ja em diras venga adeu

assumpta ha dit...

Joana,
estic a Cancún del Vallès...
però sempre em queda el projecte de fer una escapada, sinó a Cancún, a altres llocs més propers. avui tanco la paradeta i desapareixo a un trosset de terra que t'agrada, el Pais Basc.
petons

Vicenç,
ja saps que el no parar és una invariable meva, però avui marxo a descansar...
fins a la tornada,
una abraçada

Ariadna, com està en Bru?
vaig estar a Vilallonga prop de casa teva però vaig anar tant de bòlit que no vaig tenir temps d'avisar-te per a poder veuren's, però torno pel setembre per anar a Camprodon. t'avisaré amb temps,
gàcies pels consells.
una abraçada
Assumpta

David,
moltes gràcies,
l'Elisabeth està molt millor, ahir vaig rebre una carta seva i això vol dir que ha remuntat .
una abraçada