El nou llibre PA, CROSTA I MOLLA

Per Sant Jordi va sortir publicat el meu llibre PA, CROSTA I MOLLA.
Va ser una novetat editorial una mica eclipsada per tot el tema de la Maternitat d'Elna, i la recent publicada biografia d'Elisabeth Eidenbenz que va acaparar tota l'atenció dels lectors.
Per contra, PA, CROSTA I MOLLA, va quedar molt relegat el seu interès a la comarca de Les Garrigues, on passa tota l'acció.
Ara però, amb més calma, si que us voldria fer cinc cèntims d'aquest llibre, petit, però intens, on sovint et quedes amb el cor glaçat i l'ànima sotregada quan escoltes aquelles històries de dones, que et fan entrar en el seu particular túnel del temps i t'arrosseguen amb el seu record pel paisatge garriguenc sota les bombes.

Fins fa poc, el llibre només es trobava a Les Garrigues, però ara ja el podeu trobar a totes les llibreries del país.

Perquè us agafin ganes de llegir-lo, us avanço un tast:

El pas del temps fa perdre la memòria però els fets de la guerra, no s'obliden, no.... Així comença el seu relat una dona de la comarca de Les Garrigues quan pregunto sobre el seu passat, els seus records, les seves vivències...
Escriure sobre el passat i la nostra memòria és absolutament necessari per a no repetir els errors d'un temps que van provocar una guerra civil. Però encara és més imprescindible reescriure la història des d'una perspectiva diferent si volem fer un llibre sobre la història de les dones, sempre injustament silenciades només pel fet de ser la versió femenina d'un temps.
Per això, no n'hi ha prou en recuperar el passat sinó fem també un exercici d'enfocament diferent en mirar aquest passat, i més si parlem d'un tema tan masculí com és la guerra.
Ancestralment l'home és el guerrer que conquereix territoris i poder, mentre que la dona és de la cultura recol·lectora, qui té cura del poblat, dels fills, dels vells...i així durant segles i segles.
Aquest patró cultural ha servit des de sempre per a fer uns clixés inamovibles a l'hora d'analitzar tot el que ens ha precedit, sempre en detriment de la dona, el sexe dèbil...
Però si movem les variables de manera diferent a l'estandarditzada i col·loquem el focus d'atenció en la perspectiva femenina, sorgeixen altres reflexions, altres preguntes i altres resultats.
No és la meva intenció fer un llibre reivindicatiu sobre el feminisme actiu, però si que calen models de recerca històrica pensats per a dones o per completar de manera correcta tot el segment de la societat en matèries d'investigació, perquè fins ara, a excepció de casos molt concrets, la història de la humanitat sempre l'han escrita els homes, mai l'escriuen les dones, tot i que elles són el puntal d'aquesta humanitat des de fa segles i segles.
...és la primera vegada que algú em pregunta, que algú m'escolta, que algú dóna valor al que dic...em diu la Pilar d'Arbeca.
...padrina fes això, padrina fes allò, padrina fes el sopar... sempre la mateixa cantarella. Per un dia que em venen a veure per poder parlar, doncs avui us esperareu pel sopar! que jo tinc feina per a recordar... Per què només les dones volem recordar? Per què només les dones guardem dins nostre aquella mirada, aquell gest...?Per què les dones som tan diferents...? em pregunta la Maria de Cervià amb una comunicació de gran complicitat, mentre gravem la nostra conversa a la cuina de casa seva....vols quedar-te a sopar? Faré abadejo estallat. No saps el que és abadejo estallat? Mare meva...doncs, bacallà! Si vols saber la nostra història has de saber també les nostres paraules...
A la cuina de la Maria aprenc que la dona no estava per guerres, prou feina va tenir per subsistir en el seu dia a dia, però vol ser escoltada. I si li ha tocat viure enmig d'una guerra, explica com va aprendre ràpidament a relativitzar els problemes genèrics per fer-los quotidians i buscar solucions.
Si volem recuperar un passat de dones dins un conflicte bèl·lic, no valen els mecanismes de recerca tradicionals. Has de canviar de registre, has de fer preguntes diferents... què sent, què pensa, què fa....durant la guerra. Quan perd l'esperança i quan la recupera...Quan plora en silenci i quan calla mentre dins seu crida desesperadament. Quant dura un dol i quant un patiment...
I aleshores palpes aquells anys com si hi fossis, i els morts, que tornen, perquè el record es transforma en imatges, en paraules, o en paraules mig dites, o en silencis...
Has de rebuscar en el passat amb mirada de dona, t'has de identificar amb la seva vivència i posar-te a la seva pell per entendre la complexitat de les seves respostes, perquè sovint són irracionals i estan amarades de sentiments amb tots els seus matisos, amb totes les seves contradiccions ...sentia les bombes, tenia por, però jo em quedava al llit, esperant, per veure si tot s'acabava...
Quan una dona et dóna aquesta resposta, tan rica en gradacions, estàs en el camí correcte per recuperar el seu passat.
Tot plegat és el perquè d'aquest llibre, per donar veu a totes les dones que volen parlar d'aquella guerra, que volen compartir amb les noves generacions el seu drama soterrat dins una amnèsia voluntària, per a no recordar...com diuen una i altra vegada, però que entenen que cal desenterrar, no per reobrir ferides sinó per arribar a una conciliació entre el passat i el present.
...Si aquest mal tràngol que m'ha fet passar vostè, recordant tots aqueixos bombardejos, ha de servir perquè la meva neta aprengui, doncs engegui el botonet de la seua maquineta i escrigui...
Aquesta frase és de la Leonor, una padrina de Castelldans, i fent-li cas, comencem aquest llibre parlant de dones de Les Garrigues, una terra plena de contrallums on els ametllers i les oliveres guarden dins els seus relleus les històries mai ben explicades d'una guerra civil.