dissabte, 23 de juliol de 2011

en memòria de l'Armonia de el Cogul, una de les protagonistes del llibre PA, CROSTA I MOLLA

el Cogul

Avui pel matí, a primera hora, una trucada des del petit poble garriguenc de el Cogul, m'anunciava la mort d'una de les padrines del llibre PA, CROSTA I MOLLA, l'Armonia.

La setmana passada la vaig anar a veure, sabia que estava malalta i no volia deixar passar més temps. Volia donar-li un exemplar del llibre en ma.
Mentre recorria el camí per aquella petita carretereta entre Castelldans i el Cogul, recordava a l'Armonia i la seva energia quan la vaig entrevistar la tardor passada, amb aquelles ganes per col.laborar en el llibre, amb una memòria plena de sentiments.
Quan vaig arribar a Cogul, les seves nebodes van avisar-me que havia anat a la perruqueria per poder atendre'm ben pentinada. No volia que la veiés desmillorada.

L'Armonia d'aquesta darrera vegada ja no era aquella padrina de la tardor. Amb tot, va agrair el llibre...encara he arribat a temps per veure'l...em va dir, tot sabent que no li quedava massa camí per fer.

Avui, en memòria seva, us deixo un fragment de la seva vida explicada en el llibre PA, CROSTA I MOLLA.

...aquells bombardeigs...allò ja era el final. Vam tornar al poble i restarem amagats a casa la padrina fins que van entrar els nacionals. Fins al darrer moment hi va haver tiroteigs. Al carrer, estesos, van quedar-hi 5 soldats rojos morts. No ens els deixaren tocar perquè deien que eren rojos.
De moment semblava que tot aniria millor, perquè ja no bombardejaven, i això era molt. Però quan les coses es van normalitzar una mica més, de seguida vam veure les conseqüències d'aquella guerra. Hi havien els guanyadors i els perdedors, que més o menys eren els de sempre, o sigui, els rics els pobres. Els pobres mai guanyen cap guerra, per això fan la revolució.
El meu pare intentava estar be amb tothom, eren temps difícils i de denúncies. Ell era el forner del poble.
Un dia, els que manaven al nou ajuntament van fer-lo cridar per manar-li que a partir d'aleshores faria el pa blanc pels que havien guanyat la guerra, i pels altres, pa negre.
Ell s'hi va negar. Va dir que encara li quedava dignitat, i que o feia pa blanc per a tothom o pa negre per a tothom.
Però no va servir de res perquè van posar un altre forner i ell es va quedar sense feina. I a partir d'aleshores, a treballar en el que es trobava, agafant olives, ametlles...al tros...


Armonia, padrina, descansa en pau.

1 comentari:

roger caballé ha dit...

Es quasi be impossible fer un comentari perque tot està ja expressat. Sols resta plorar o quant menys, impressionar-se.
Roger Caballé