Estàvem davant la tomba del poeta Antonio Machado, en el petit cementiri de Cotlliure. Érem un grup que seguíem les petjades de l'exili republicà.
Feia vent...com quasi sempre passa a la Catalunya Nord, però no especialment fort. Havíem llegit poemes del poeta.
...se le vio caminado entre fusiles, por una calle larga, salir al campo frio, aún con estrellas de la madrugada. Mataron a Federico...
I encara teniem el ressò dels versos a la pell quan una rauxa de vent ha aixecat les pàgines del llibre de poemes i s'ha endut un paper que duia guardat dins el llibre.
Tots hem fet un petit crit, perquè el paper dansava entre els tirabuixons del vent, enlairant-se cel amunt amb un moviment circular, eteri...fins que l'hem perdut de vista.
Tots m'han preguntat amb la mirada: ...era un paper important?
si...i no... era un petit poema d'una amiga, que m'havia demanat deixar-lo a prop de la tomba de Machado.
Però ahir Machado estava impacient, i m'ha agafat el poema del llibre, amb aquell cop de vent...màgic, sublim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada