Bon Nadal 2011

(Fotografries àlbums Elisabeth Eidenbenz)

Un Nadal a l'exili ha de ser molt trist, enyorant els teus, lluny...o morts dins aquella guerra.
Però avui, dia de Nadal, m'agradaria poder felicitar als blogaires amb un fragment del Nadal a la Maternitat d'Elna, il.lustrat amb les fotografies de l'àlbum d'Elisabeth Eidenbenz, on és pot veure el pessebre vivent copiat de les figuretes del pessebre convencional.
Ella, sabia que calia animar a les mares en uns dies en que l'enyor era punyent. Per tant, la consigna era fer bellugadissa, muntar pessebres, fins i tot representar Els Pastorets d'en Folch i Torres, i alguna sorpresa més, tal i com ho explica la Remei Oliva. Era el Nadal de 1940.

"...va arribar la nit de Nadal i, tot i que ja estava fora de comptes, em trobava estupendament i sense cap senyal que el nen estigués a punt per néixer.
Aquell Nadal el recordaré mentre visqui. El dia transcorria aparentmentcom sempre, però notàvem que el personal estava més neguitós i alhora eufòric. La complicitat de les infermeres, de la mateixa Elisabeth i de les cuineres ens feia presagiar que ens
preparaven una sorpresa. El dia se’ns va fer llarguíssim...
Normalment sopàvem a les set del vespre, però aquell dia anormalment sopàvem a les set del vespre, però aquell dia a les sis de la tarda ens van demanar que esperèssim en una sala de l’entrada sense sortir fins que ens vinguessin a buscar. Érem una vintena de mares d’entre vint i trenta anys. Feia tant de temps que no ens cuidava ningú i no ens feien cap sorpresa, que no podíem aguantar els nervis.
Finalment, a les set, amb puntualitat suïssa, van obrir la porta i ens van conduir al menjador. La sala era a les fosques, il.luminada només per espelmes subjectades en pomes, taronges i mandarines. Els coberts estaven disposats en unes tovalles molt blanques de fil, i al damunt hi havia safates amb pollastres rostits adornats amb boix grèvol. Les cadires estaven engalanades amb garlandes i en cada seient hi havia un paquet pulcrament embolicat. Al costat dels plats hi havia una targeta amb el nom de cadascuna de nosaltres.
Primer, tot van ser exclamacions d’alegria en veure aquella taula tan ben parada, i les plates de menjar tan ben adornades, amb estrelles de paper i garlandes a les cadires. Però després dels primers minuts inicials es va fer un silenci absolut, només
trencat pels sanglots dels plors de cadascuna de nosaltres.
Unes ploraven en silenci, amagant la cara entre les mans, d’altres no podien resistir l’emoció del moment sense abraçr-se.
Tothom tenia els ulls plens de llàgrimes recordant tots els absents... No podíem resistir aquell contrast, tanta pena i alhora tanta felicitat. Qui podia ser capaç de planejar tot alló, cada detall, el menjar, les garlandes..., digne d’unes reines, per a nosaltres, que no teníem res per oferir a canvi?
Allò era impressionant i ho havien preparat tot en una hora!
Un cop superada l’emoció del moment, totes buscàvem el nostre lloc enmig de crits i exclamacions, com si fòssim criatures acabades de sortir de l’escola.
Jo no podia menjar, tenia un nus a la gola perquè no podia deixar de pensar en els meus, confinats al camp, menjant el sopar escàs de llenties i dormint a la sorra. No podia, no podia, malgrat que el pollastre era exquisit i hi havia cassoletes de
tota mena, pastissos i vi.
Un cop acabat el sopar, vam obrir els paquets. Procedien d’una associació social suïssa que havia preparat un lot de regals dins d’un petit bressol. Contenien unes quantes llaminadures variades i un jersei de llana i uns peücs per al nostre nadó.
Recordo que a mi em van tocar dues pastilles de xocolata suïssa i una capsa de galetes. Feia més de tres anys que no tastava la xocolata, ja que a Catalunya les restriccions havien arribat tot just començada la guerra. Em vaig fer el ferm propósit
de guardar les galetes per a en Joan i els meus pares, ja que en Joan era molt llaminer. No sabia com les faria arribar al camp, però les guardaria sense menjar-les fins que trobés la manera d’enviar-los el paquet.
Aquella nit, un cop al llit, no podia dormir de tantes emocions viscudes. Pensava en els meus i en els dies de Nadal meravellosos viscuts a Badalona amb la meva família, quan érem petits. Tots tenien alguna cosa especial, fins i tot els de la guerra,
però el que vaig passar a la Maternitat no l’oblidaré mai. "
(Fotografies àlbums Elisabeth Eidenbenz)