Fa uns mesos vaig acceptar un encàrrec del Consorci del Parc Fluvial del Llobregat per recuperar la memòria de les dones a les Colònies Tèxtils, i utilitzar el material trobat per un nou llibre.
La cronologia havia de ser 1936-1939, en plena Guerra Civil. Les col.lectivitzacions de les fàbriques en l'esclat de la guerra dins l'ambient paternalista de "l'amo" era ja un bon punt d'inici.
Llegint bibliografia del tema, vaig quedar-me amb una frase d'una obrera de la fàbrica de Viladomiu Nou:
...l'amo ho era tot a la nostra vida, però amb l'esclat de la guerra, amb aquella revolució, l'amo va desaparèixer, i ens van fer creure que tots els obrers podríem ser els amos. Aleshores jo em passejava pel jardí de la torre de l'amo, com si fos la mestressa...Ahir vaig començar a gravar testimonis de dones, la primera amb 100 anys i antiga treballadora de la colònia l'Ametlla de Merola. L'acompanyava la seva germana, i la neboda, no tan grans...però també amb moltes històries en la seva memòria.
Només m'agradaria fer-vos arribar detalls de la conversa:
...la dona no comptava, fins i tot quan es feien els Pastorets de la colònia, el meu pare, disfressat, feia de Mare de Déu, perquè les dones no podíem fer teatru...estava mal vist......un dia vaig anar al cafè a menjar unes olives, i em van dir: ho explicarem al teu pare! les dones a la fàbrica i a missa! ...coi, si era bona per anar a treballar, per què no per anar al cafè? però al cafè només hi anaven els homes......la meva tieta va començar a treballar a la Colònia a l'edat de 7 anys... s'enfilava sobre la caixa de bitlles per arribar als telers, i treballava de 12 a 12......teníem els nostres codis amb signes. Quan s'apropava l'amo féiem un gest amb la ma travessant el pit, com una banda. Si venia l'encarregat, picàvem un puny damunt de l'altre, i si venia el director, ens tocàvem sobre el llavi com si fos un bigoti imaginari...Així vinguessin per on vinguessin , tota la sala de telers estava alerta......això dels signes ho teníem molt treballat. Si alguna anava al cine a veure una pel.licula, l'explicava a les altres dones amb signes mentre vigilava els telers...i s'entenia tot!......totes les dones que hem treballat a la colònia, tenim l'oïda fumuda, pel soroll dels telers......anàvem a l'escola del menage...era una escola per "amas de casa", per saber cuinar, cosir, i ser unes bones esposes i les reines de la llar...ho portaven unes monges...Després d'aquesta immersió dins les vides femenines a les Colònies Tèxtil, vaig quedar sorpresa amb aquesta "escola del menage"...i vaig voler-ne saber més.
A l'arxiu de la Colònia Cal Pons, hi havia aquest retall de premsa, que explica amb detall i estil literari de l'època, com era l'escola del menage:
...la mujer que trabaja, abandona a veces dos aspectos interesantisimos de la vida humana: el sentimiento cristiano y el sentimiento de hogar...evitar que la mujer se individualice y que se olvide de sus deberes para con su hogar futuro, he aquí la finalidad primordial de la Escuela del Hogar, sita en la Colonia Pons......ya que la escuela es para jovenes obreras, los trabajos que en ella se realicen, llevan el sello de la sencillez que no està reñido ni mucho menos con la elegancia y el buen gusto, constituyendo ello una base a que deben ajustarse todas las alumnas a fin de evitar que se crean una carrera de ilusiones incompatible con sus posibilidades econòmicas......La enseñanza consta de dos cursos, con lecciones teòricas, como el porte de ama de casa, contabilidad domèstica, alimentación, teoria de cocina, higiene......Las lecciones pràcticas son: corte y confección, trabajos de aguja y lenceria, cocina, reposteria, lavado, limpieza y planchado...Aquest retall de premsa és de l'any 1954. El podeu clikar i llegir sencer.
Veient aquesta realitat, penso que cal ampliar la cronologia de les històries de dones a les Colònies Tèxtils, i no quedar-nos només en els tres anys de la guerra civil. De material, no ens en falta, veient la premsa dels anys cinquanta.
Amb tot, ahir encara em va quedar temps per passejar-me, sola, amb els meus pensaments, per una de les colònies més emblemàtiques, la de l'Ametlla de Merola.
Caminant pels seus carrers deserts, amb les cases totes iguals, custodiades per l'esglèsia i la fàbrica, va venir-me al cap un poema de Miquel Martí Pol, del recull de
La Fàbrica.
Diu així:
L'Elionor tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava, l?Elionor, tan tendra, i ella cantava mentre feia córrer l'escombra. Els anys, però, a dins la fàbrica es dilueixen en l'opaca grisor de les finestres, i al cap de poc l'Elionor no hauria pas sabut dir d'on li venien les ganes de plorar
ni aquella irreprimible sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava era que es feia gran
i que aquells mals es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia, feia tot just tres hores que havia complert els catorze anys quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".
