dilluns, 9 de gener de 2012

Començar de nou...sense ser indiferents al nostre passat

(fotografies Cesc Compte)

Avui comencem l'any treballant, ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora...i amb molts projectes dins el sac de les feines pendents, que anirem desgranant i explicant durant els propers dies.

Però m'agradaria començar amb un post especial.
La fotografia que il.lustra aquesta parrafada és la porta de la Maternitat d'Elna que es tanca, com a metàfora de la clausura per obres de l'edifici durant 6 mesos, i que segurament trastocarà moltes visites que s'havien previst des de col.lectius, particulars...per conèixer de prop el lloc màgic d'aquesta història.
Malgrat tot, des de l'ajuntament d'Elna han previst aquest parèntesi i estan habilitant un espai en el museu municipal, a tocar de la Catedral, on hi restarà una exposició permanent sobre Elisabeth Eidenbenz i la Maternitat d'Elna.
Aviat donarem informació puntual del tema.

Per la meva part, seguiré amb sortides d'exili, recerca, i enllestint 2 originals que han de publicar-se dins l'any 2012.

Tot plegat, feina per no oblidar la nostra història, perquè no ens sigui indiferent a la nostra memòria.
I parlant del mot INDIFERÈNCIA, voldria recuperar un discurs del Premi Nobel de la Pau, Elie Wiesel, justament reivindicant la NO INDIFERÈNCIA.
Diu així:

...quin serà el llegat del segle XX ? segurament negatiu, amb molts errors que han tacat la credibilitat del gènere humà.
Dues guerres mundials, guerres civils, i un reguer d'assassinats amb molta sang vessada, des d'Etiòpia fins a Sarajevo, sense oblidar el Gulag, l'Holocaust nazi i les víctimes de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki...per anomenar els mals més importants. Tanta violència i tanta INDIFERÈNCIA...
La INDIFERÈNCIA...és el pitjor mal perquè pot ser temptadora, perquè fa fàcil allunyar-se de les víctimes i així no destorben els nostres somnis, les nostres ambicions...
La INDIFERÈNCIA ens fa apartar-nos del dolor aliè, perquè és pràctic. Perquè no volem el dolor i la desesperança d'una altra persona.
La INDIFERÈNCIA és terrible perquè només beneficia a l'agressor i no a la víctima, que pateix doblement quan se sent oblidat.
La INDIFERÈNCIA és perillosa perquè ens pot passar desapercebuda, i si això passa és un greuge per la humanitat. Estiguem atents i expliquem-ho als quatre vents. No deixem que la INDIFERÈNCIA ens guanyi...


Nosaltres, que des d'aquest blog parlem sovint de guerres i d'exilis, la indiferència vers la nostra història és condemnar el nostre passat a l'exili de la memòria humana.

Per tant, intentaré des d'aquesta finestra, que mai siguem indiferents, no només al nostre passat i a les seves víctimes, sinó també en el nostre present.

Perquè sigui més entenedor el que vull dir, ho explicaré amb una reflexió meva.

En una de les meves darreres sortides d'exili, vaig coincidir amb un grup de Sant Gregori de la Vall de Llémena. Era un col.lectiu diferent dels habituals, ja que estava format per matrimonis joves i els seus fills, amb una forquilla d'edat entre els 4 i els 16 anys.
(Cementiri de Cotlliure. Tomba del poeta Machado)
(Platja d'Argelers)
Explicar per a tots el tema de l'exili era complicat, donat aquest ventall d'edats. Però els pares em van ajudar i entre tots vam saber captar l'atenció dels més petits amb preguntes del passat transportades al seu present.
Però el que més va impactar als fills, va ser veure els seus pares emocionar-se; i això va ser la millor experiència del dia.
Així va quedar palès quan vaig preguntar a una nena del grup: Què ha estat el que t'ha impressionat més de la sortida?
Podria haver triat moltes respostes: ...la figura d'Elisabeth Eidenbenz, la platja d'Argelers, les fotografies dels nens de la Maternitat d'Elna...
En canvi la resposta va ser: El que més m'ha impressionat ha estar veure el meu pare plorar mentre t'escoltava...no l'havia vist mai plorar...

Aquell vespre, mentre tornava cap a casa, vaig pensar que aquell pare no havia estat indiferent a la tragèdia del nostre passat, i la seva filla, de retruc, tampoc.

Aquesta és l'essència que vull continuar emprant en la meva feina. I m'agradaria que vosaltres, lectors i blogaires, continuéssiu al meu costat, perquè sense vosaltres, el meu treball és estèril, no té sentit.

Per tant, us demano: Comencem un nou any plegats?