La sala estava plena de gent. Més de 150 persones i d'altres que van quedar fora, malgrat la pluja i el mal temps, s'aplegaren fins a Gironella per veure de prop el microcosmos de les colònies tèxtils.
Va ser una presentació molt especial perquè a primera fila estaven les protagonistes del llibre, emocionades quan recordaven el dia que van perdre les trenes, com l'Elionor del poema de Miquel Martí i Pol.
Dones que s'han despullat per explicar sentiments i emocions a l'hora de recuperar records, no per farcir dades històriques, sinó per fer entendre la quotidianitat de la seva mirada femenina dins un món d'homes.
"...olor de colònia...olor d'oli de telers i de borra..." em deia una dona per explicar-me el títol de la novel.la de Sílvia Alcàntara.
Vam anar desgranant el perquè del llibre, poc a poc, entrant en el túnel del temps, escoltant de nou aquella sirena i el soroll dels telers mentre llegíem fragments com aquest:
...quan tenia onze anys, em llevava a les quatre del matí amb el so de la sirena per anar a treballar a la colònia, on engegaven a les cinc. Plegàvem a dos quarts de vuit del vespre i rebia un jornal de tres pessetes a la setmana. De les catorze hores i mitja comptades se'n podia rebaixar una per dinar i dos quarts per esmorzar i berenar. Tornàvem al capvespre a casa amb un grup de companyes, bo i resant el rosari...
Moltes d'elles amb problemes d'oïda per culpa del brogit eixordador dels telers, i alguna amb dits petits amputats per la llançadora, eren el testimoni d'una època, quan arran de riu el soroll de telers era soroll de diners.
Dones de colònia, que m'han ajudat a recuperar un passat que s'esmicola entre els dits, que ens ha permès visibilitzar el paper de la dona dins la Història en un moment crucial, com era la II Revolució Industrial, quan Catalunya era la fàbrica d'Espanya i els noms propis tots eren masculins, sense que ningú esmentés que dins aquell bosc de fils i telers, dins jornades inacabables, la producció d'aquella maquinària tèxtils requeia, en un 80%, en mans femenines.
Algunes de les protagonistes tenien els ulls entelats per les llàgrimes que volien reprimir, perquè quan tornes al passat, aquest cobra factura, i s'aglopen els records que ja estaven ben arxivats dins la memòria.
...tinc ganes de plorar perquè aquella infantesa i la meva joventut me la van robar entre tots...i també perquè la colònia ja no hi és...
Una contradicció que només s'entén si acceptes que la vida mateixa és una contradicció.
Vides i més vides, totes de dones, fins a vint-i-una, que han servit per fer un retrat que el temps no esgrogueirà, perquè la paraula escrita no mor mai.
Que el meu llibre serveixi doncs, per homenatjar a totes les dones de colònia, de fàbrica, que davant els telers s'hi van deixar la pell i la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada