dilluns, 29 d’abril de 2013

Rutes d'Exili

Fa mesos que m'he compromès en donar a conèixer la història menuda dels exiliats anònims, recorrent els escenaris de la Catalunya Nord. Argelers, Cotlliure, Elna...
Els col.lectius que m'acompanyen són sempre persones amatents amb la recuperació de la nostra història, sensibles al tema perquè moltes vegades tenen un passat vinculant a l'exili republicà.
Sempre hi ha persones que quan passegen  en silenci per la platja d'Argelers, tenen  al cap a l'avi, el pare, l'oncle...que van estar tancats en aquell camp de concentració (i no d'acollida, com diuen molts francesos...) d'Argelers.
Tenen la mirada perduda mar enllà...és el moment que els absents tornen.

I després de la duresa d'un passat que ens colpeja a tots a Argelers, anem fins a Cotlliure, on descobrim la història amagada del poeta Machado.
Per saber més d'aquesta tomba tan visitada, cal llegir-se el llibre d'en Xavier Febrés ELS ÚLTIMS DIES DE MACHADO
Imprescindible!

I finalment ens arribem fins a Elna, ara d'obligada visita si volem tornar a casa amb el cor eixamplat després de la tristesa d'Argelers.

Això seria l'esquema de la ruta d'exili més clàssica, la més previsible...però ens faltarien pàgines i temps per escriure totes les vivències que comparteixo amb la gent que m'acompanya o que anem trobant en els llocs. Vells amics d'altres dies, que coincidim davant la tomba de Machado o dins la Maternitat d'Elna.

Per exemple, fa pocs dies, en el petit cementiri de Cotlliure, hi havia un grup d'estudiants, cantant a cor que vols (a "pleno pulmón" com es diria en castellà) un poema del poeta intercalat dins una cançó d'en Serrat.
La veritat és que feien el seu efecte...i la resta de la gent ens vam afegir a cantar, de manera espontània.

...golpe a golpe, verso a verso...

Murió el poeta lejos del hogar
le cubre el polvo de un país vecino.
Al alejarse le vieron llorar,
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar...

Quan vam acabar de cantar, tothom estava eufòric...que fa que la música ens transporta?
Però aleshores em vaig adonar que coneixia aquell grup d'estudiants. Eren d'Osca, l'IES La Piràmide. Havia anat l'any 2010 per presentar la Maternitat d'Elna. I ara després de tres anys, havien decidit fer el viatge fins a Elna!
Tot van ser alegrois i abraçades...i semblava que aquella petita llavor havia fet el seu efecte.

I així podríem enumerar tantes i tantes petites coses que ens passen durant la ruta...
Ahir mateix, un grup molt reduït de la biblioteca d'Anglès. Entre els assistents, destacaria a la Marta, acabada d'operar del genoll, però no es volia perdre la sortida. Els seus amics van animar-la a venir, i la van portar arreu amb una cadira de rodes, que de fet, no controlaven gaire...
...encara no l'hem bolcat.... em va dir la seva amiga amb un somriure murri, quan ens anàvem trobant pels carrers estrets, amb pujades i baixades de Cotlliure...
Ella, la Marta, va ser l'escollida per llegir poemes d'en Machado. I va ser un altre moment màgic. la seva mirada era intensa, plena de sentiment. I vaig recordar la cançó d'en Serrat.
...golpe a golpe, verso a verso...

1 comentari:

Pakiba ha dit...

Aquet moment devia ser molt emocionant,ja que no mes de llegirte ja m'emocionat. Es fantastic el treball que fas.