Fa poc una noia plorava desconsoladament quan un company seu va llegir el poema ...mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla...
Quan es va calmar, li vaig preguntar si el poema tenia alguna afecció especial per a ella. Em va contestar que aquella setmana havien enterrat al seu avi, andalús com el poeta, i havien llegit justament aquell poema el dia del seu funeral. El record i la tristesa encara era molt recent.
Els adolescents tenen això, que sembla que no s'afectin, i menys amb la Història... però si. Només cal buscar maneres de captar les seves emocions, perquè facin reflexions i s'expressin amb el cor a la mà.
.
Habitualment els demano que m'apuntin en un paper que s'endurien de casa seva si marxessin a l'exili per culpa d'una guerra, així sense programar-ho, perquè els hi va la vida.
Al principi sempre hi ha la brometa que si la Playstation, el mòbil...però de mica en mica van entrant en la dimensió que demano. I van arribant papers amb objectes apuntats, com aquests:
-una estelada per no oblidar mai els meus orígens
-una fotografia de família per tenir-los sempre al meu costat
-un peluix que guardo des de petita
-un medalló de família que va regalar-me la meva àvia
-un parell de llibres que m'estimo
-una flor del meu jardí guardada en un llibre
-una foto de la mare
-la meva harmònica per tenir sempre música i no ocupa massa lloc
-una manta
-la samarreta del Barça
-una carmanyola
-la meva mascota
-l'esperança
i així vaig llegint amb un cop d'ull mentre em van donant els paperets. I sovint no lliga massa el contingut amb l'aspecte de l'alumne....Aquell que té més façana de dur, t'escriu el mot més delicat.
Però allò que dèiem de sorprendre't. Un dels paperetes em fa reaccionar ràpid. Diu:
- un tornavís
un tornavís? pregunto jo
si_ em contesta l'alumne
mai se sap_ em diu completant la frase.
Un tornavís...mai se sap....potser si que seria útil.
I tu? lector anònim de blog. Que t'enduries a l'exili?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada