dimecres, 6 de novembre de 2013

El cementiri dels Sants


Des de l'Institut Català de les Dones em van demanar si podia fer una roda de conferències-tertúlies amb dones que haguessin viscut la Guerra Civil, per intentar recuperar la perspectiva femenina d'un fet històric, que habitualment es contempla des d'una visió més masculinitzada, amb l'èpica de la batalla, les medalles de la guerra i els honors militars.  Però poques vegades es recupera aquella realitat, també en guerra, des de la quotidianitat de l'espai femení.
Era un projecte engrescador, jo que sóc una ferma defensora de la memòria oral, de les històries menudes, de la gent anònima...no m'ho vaig pensar en acceptar el repte.

Vam començar per les Terres de l'Ebre, amb l'Enriqueta de Tortosa, que ens va deixar un titular ben expressiu: ...Als nou anys vaig deixar de ser nena... mentre explicava com la Batalla de l'Ebre li passava pel damunt  trinxant la seva infantesa.
Al final, el record més emotiu era per la mare...ella sí que era una dona forta, que aguantava tot el que venia, i el llanto quan el meu germà va anar al front, però ella sempre al peu del canó!

A Tarragona vaig tenir de partenaire a l'Avel·lina, que recordava com tenia la casa plena de monges i capellans amagats i havia d'aprendre a dissimular davant dels milicians. Però el seu record més punyent són els bombardeigs. ...aquella runa, aquella pols blanca...
El seu missatge final era potent:
...fa pocs dies han canonitzat a molts capellans a Tarragona, morts durant la Guerra Civil, però el meu parent capellà, que també el van matar,  no hi era a la llista...no se perquè...Però, miri, ja li dic jo que no cal tanta mandanga...només cal saber perdonar i que el missatge sigui clar: no més odi...amb això n'hi ha prou.

Ahir em tocava a Girona, i tenia al davant una poetessa, Isabel Oliva. De seguida em va avisar: ...jo només li podré explicar la guerra amb ulls de nena...I m'ho deia amb por per no saber que diria...
Mare meva, ens faltaria temps i espai virtual per reproduir tot el que va dir!
Escoltant-la vam entrar en el túnel del temps per veure Girona amb aquells ulls de nena, de trapella...perquè era una vailetot jo...que esperava amb delit la sirena d'alarma del bombardeig  i deixar la classe a mitges per baixar corrents al soterrani enmig de les rialles i les empentes.
Que es va fer seva la frase ...la terra es per qui la treballa...i amb el seu germà van demanar permís a l'autoritat republicana per agenciar-se un tros de terra de l'antic convent i fer el seu propi hort.
I quan feia bo anava a banyar-se al Ter, amb un banyador fet a casa que li marcava les costelles .. vam passar gana...
I es mirava de reüll els aviadors del camp d'aviació de Celrà .....guapíssims! sense ser massa conscient del drama de la guerra.
Només al final s'adona del dolor que hi ha soterrat, quan afusellen a Carles Rahola ...bon amic del pare que no havia fet res...
Amb tot, em quedo amb una perla. Ho va explicar així:
  ...al costat de casa hi havia un solar on els milicians  abocaven totes les imatges i mobles de les esglésies de Girona. Estava ple de sants, i nosaltres anàvem a jugar-hi. Quan la mare ens preguntava on anàvem, jo li deia: al cementiri dels Sants!

 

1 comentari:

Pakiba ha dit...

Fas un bon treball, aquesta barbarie es te que coneixa,però lo dolen es que mols avis no volen parlar.