Va ser difícil explicar a l'Elisabeth el motiu d'aquella fotografia. No entenia perquè hi havia tantes nenes que es deien Elna i perquè s'havien fotografiat totes juntes.
Quan finalment ho va entendre, va quedar tocada. L'emoció li va durar només uns instants i em refusava la mirava sense saber que dir.
Després va tornar a dominar la situació i mirant-me directament als ulls, va dir-me: ¿ Usted se acuerda de la primera vez que nos conocimos? Cuando yo le pregunté que haria con esta història usted me dijo que la contaria a la gente de su pais porque no la conocian.
Ahora viendo esta fotografia veo que se ha salido con la suya...
El seu somriure mentre parlava, ella que no és de somriures precisament, va ser molt de complicitats, valuós si repasso l'escassetat de somriures com aquest en tots aquests anys que he compartit amb ella altres estones.
Vaig estar amb ella tot el temps que vaig poder, parlant, mirant fotografies, cartes, albums...tot plegat petits regals que moltes persones m'havien donat per a portar-li fins a Viena.
També hi va haver temps per a veure el dvd de la trobada de les Elnes d'en Manuel Huerga. Li va agradar molt i em va dir que la pel.licula no podia retardar-se més si volia veure-la...
Com deia ella mateixa:...a mi edad, cada invierno és un obstaculo que algun dia no podré saltar...y me quedan pocos inviernos para seguir probando.
En el comiat, em surt l'angoixa pensant si serà la darrera vegada que la veuré viva. I em poso a plorar.
M'agafa les mans (ella no és d'abraçades) i les apreta molt fort. Sap el que penso perquè les seves darreres paraules són: hay que vivir cada dia como si fuera el último...no le parece?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada