dimarts, 17 de juny de 2008

ja he tornat de Viena.


Va ser difícil explicar a l'Elisabeth el motiu d'aquella fotografia. No entenia perquè hi havia tantes nenes que es deien Elna i perquè s'havien fotografiat totes juntes.
Quan finalment ho va entendre, va quedar tocada. L'emoció li va durar només uns instants i em refusava la mirava sense saber que dir.
Després va tornar a dominar la situació i mirant-me directament als ulls, va dir-me: ¿ Usted se acuerda de la primera vez que nos conocimos? Cuando yo le pregunté que haria con esta història usted me dijo que la contaria a la gente de su pais porque no la conocian.
Ahora viendo esta fotografia veo que se ha salido con la suya...

El seu somriure mentre parlava, ella que no és de somriures precisament, va ser molt de complicitats, valuós si repasso l'escassetat de somriures com aquest en tots aquests anys que he compartit amb ella altres estones.
Vaig estar amb ella tot el temps que vaig poder, parlant, mirant fotografies, cartes, albums...tot plegat petits regals que moltes persones m'havien donat per a portar-li fins a Viena.
També hi va haver temps per a veure el dvd de la trobada de les Elnes d'en Manuel Huerga. Li va agradar molt i em va dir que la pel.licula no podia retardar-se més si volia veure-la...
Com deia ella mateixa:...a mi edad, cada invierno és un obstaculo que algun dia no podré saltar...y me quedan pocos inviernos para seguir probando.
En el comiat, em surt l'angoixa pensant si serà la darrera vegada que la veuré viva. I em poso a plorar.
M'agafa les mans (ella no és d'abraçades) i les apreta molt fort. Sap el que penso perquè les seves darreres paraules són: hay que vivir cada dia como si fuera el último...no le parece?




22 comentaris:

L'Espolsada llibres ha dit...

I quanta raó, cada instant com si fos l'últim i el més especial!

Laura Fuset ha dit...

Assumpta, no saps com d'afortunada em sento... Gràcies per creuar-te en el meu camí i fer-me coneixedora d'aquesta història.
Tot i la rectitud que mostra l'Elisabeth, els seus ulls reflecteixen una indugència infinita, cosa que em fa reflexionar...

sweepstake lotto ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Africa ha dit...

A aquest pas haurem de fer una subscripció a la casa kleenex!Se la veu velleta des de la darrera vegada, són molts anys!però quín regal tan bonic que li has fet.Tant si arriba a veure la pel.licula com si no, aquest record no li treurà mai ningú.Una abraçada ben plorosa.

Assumpta Montellà i Carlos ha dit...

l'espolsada, Laura i Africa: porto dies ja plorant i emocionant-me...
aquesta història cada dia que passa creix més i més...
Ara només ens queda esperar la pel.lícula d'en Manuel Huerga...per seguir plorant, segur¡
però també, com diu el seu guionista Lluís Arcarazo, aquesta pel.lícula no explicarà una derrota, sinó una victòria d'unes dones que malgrat tot el que van viure se'n van sortir.
Penso que el plantejament és valent i tot l'equip estan molt involucrats per fer una molt bona pel.lícula

Assumpta Montellà i Carlos ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Isabel de Llegim...? ha dit...

Benvinguda, Assumpta!.
Ja esperavem la teva tornada i que ens expliquessis com havia anat.
Gràcies per fer-nos participar d'aquesta història i tota l'emoció que comporta.
Ara esperem la pel.licula, però veient el DVD que va fer en Huerga segur que serà meravellosa.
Una abraçada

Joana ha dit...

Magnífic.
Gràcies Assumpta, per el temps que vares dedicar a la visita i per lo atenta i "didàctica", tot.hom n'està encantat.
No saps com lamento no haver pogut venir!
Petonets i moltes gràcies.

Glòria ha dit...

Què puc dir jo després de tots aquests comentaris? Ja m'agradaria a mi tenir la serenitat de l'Elisabeth... perquè els sentiments, penso que els compartim.
Moltes gràcies per donar-nos a conèixer aquesta història.
Com diu la Joana... encara es parla a Mataró del viatge a Elna!
Un petó i una abraçada.

Assumpta Montellà i Carlos ha dit...

Joana i Glòria, haurem de repetir per la tardor en busca de noves històries sobre el terreny

digue'm ariadna ha dit...

... Gràcies per compartir amb nosaltres la visita a l'Elisabeth Eidenbenz: les paraules, les emocions i els sentiments que ens transmets fan de mirall, d'aquells que manten i guarden el reflex en la seva superfície...

Consol Prados Martínez ha dit...

Hola Assumpta. Suposo que quan descobreixes una història així i sobretot la seva protagonista, es deu crear un vincle molt intens. Ja un és només una tasca historiadora, és també creure en una causa i compartir-la. La meva abraçada per totes dues.

Anònim ha dit...

Buff! Sols llegir tot això i necesito Kleenex també.
Realment l'Elizabeth E., es una gran dona, i tú Assumpta tens molt merit de donar a coneixer
la seva història d'una manera tant
entrayable i directa al cor.
I la pel.licula segur que estarà
molt bé, desitjan que la veiem tots.
A veure si feu convocatòria per
dinar a Elna. Ens hi apuntem segur!

Anònim ha dit...

Estic molt contenta de coneixa aquesta historia, i tambè a tù.
Es amb la teva manera de ser un reflex viu del que var fer l'Elisabeth.

Que tinguis la sort i el coratge de poder donar a coneixar moltes vivencies relaconades amb ella.

Salutacions.

Blanca Cabanes ha dit...

Dissabte vaig venir amb tu a Elna, i l'endemà ho vaig acabar de reblar veient el reportatge que m'havia enregistrat al 33. Es va crear un clima molt intens, però el que és més important (i que crec que ja t'ho vaig comentar) és el fet que tot estés tan documentat. És importantíssim que l'Elisabeth guardés totes les fotografies i és importantíssim que nosaltres fem de pont en aquesta història i la poguem explicar als adolescents d'avui.
Si és veritat que els instituts ja comencen a visitar "in situ" la Maternitat d'Elna, després o abans de sentir una xerrada teva, ja hi hem guanyat molt.
Penso, però, que en la creació de tot aquest món d'Elnes, de reportatges i de pel.lícules tu hi tens el teu paper a jugar, i no per això l'hem de desmerèixer. Aquesta història hagués pogut quedar oblidada..., i el que has fet és molt important.
Felicitats!

teresa sadurni ha dit...

Jo tambe vaig venir el disabte i vaig sentir tot recordant el naixement dels meus fills, no costaba posar-se en el lloc de les protagonistes;pero una cosa si que hem queda clar tindriem que tenir mes cura en guardar, etiquetar i posar dates a les fotografies que van pasant per la nostra vida semble poc important pero ho es i molt.

nek ha dit...

He empezado a leer el libro y estoy enganchada, aunque el enganche me viene desde que leo tu blog, ví el reportaje del 33 con mucho interes y me sorprendió que una persona como Elisabeth, sea tan humilde y explique las cosas como si no hubiesen tenido importancia, pensando solo en esas madres y sus bebes, !francamente admirable!.Tambien leyendo en el libro las historias de estas mujeres te das cuenta de la resistencia que tenemos ante las adversidades.El sufrimiento condensado en sus pequeños relatos, pero tambien la alegria de poder traer al mundo a sus hijos en las mejores condiciones gracias a Elisabeth.
Las fotos de todas las Elnas, es como un homenaje, afortunadamente en vida de esta gran mijer, que a pesar de ser tan joven, tuvo el carácter y el valor de llevar a cabo una hazaña, enfrentandose a todos, y teniendo que pactar visitas de los papás y demás.
Me sumo al homenaje de todas las Elnas, para mí que no soy catalana pero soy una enamorada de esta tierra y de su lengua, la cual hablo, tambien escribo pero me da un poco de pudor poner alguna falta y por eso lo hago en castellano, es un lujo enorme empaparme de la historia de aquellos años dificiles que nuestros abuelos tuvieron que vivir.! Enhorabuena Asumpta !

Assumpta Montellà i Carlos ha dit...

Ariadna: ja veus fins on arribat les Elnes...gràcies per les teves paraules. Ens veiem aviat

Cosol: realment é veritat; amb l'Elisabeth tenim una relació cada vegada més personal. Recordo la primera vegada que va estar distant, però a cada visita anem trencant barreres. A l'any passat pel documental que vam estar juntes una setmana, va tractar-me ja amb molta més familiaritat. Aquesta darrera vegada he notat un afecte diferent, amb molta complicitat.
Referent a la sortida d'Elna del dissabte, Blanca i Teresa, també vaig estar molt a gust. Segur que repetirem.

Als nouvinguts al blog, doncs espero continuar amb vosaltres i engrandir la familia amb sentiments a flor de pell

Nek: ya sabes que esta historia llegó tambien en tus tierras del Pais Vasco, y caló muy hondo.
Espero que el libro te guste.

moltes gràcies a tots

nek ha dit...

Si me emocionó saber que los chavales habían sentido y llorado con la historia, eso dice mucho de la juventud , sana y que se intresa por las cosas.
Gracias Asumpta

Anònim ha dit...

Gracies, per deixar-nos compartir el dia dia d'aquesta historia amb nosaltres.
Cada dia que surt el sol es un repta a la vida per molta gent, espero i desitjo que el veiem cada dia amb molta il·lusió.
Quan sigui l'estrena de la pelicula ja ens ho faras saber.
Gracies per tot, fins a sempre
Maria i Joan de Mataró

Assumpta Montellà i Carlos ha dit...

Nek, seguro que si. A veces subestimamos a los jovenes però si les aportas algo valioso lo saben apreciar y te recogen el guante.

Maria i Joan de Mataró. ens veurem abans de la pel.lícula, que disortadament porta un altre ritme i haurem d'esperar per veure les imatges que segur en Huerga sabrà plasmar amb sensibilitat.
una abraçada a tots

Montse C. ha dit...

Hola.
Ha estat un grata satisfacció descobrir que l'Assumpta Montellà, Sussi, amb la qual he tractat per qüestions laborals és l'autora de la Maternitat d'Elna. He llegit l'entrevista publicada al 9 Nou d'aquesta setmana i m'he adonat d'aquest fet.
És un llibre que he regalat a la família, però encara no l'he llegit, ara mateix començo a llegir-lo.
Salutacions.