dijous, 17 de desembre de 2009

amunt i avall tot explicant la Maternitat d'Elna


Fotografies Montserrat Farré
Aquests darrers dies ha estat de bojos, anant amunt i avall, intentant tancar projectes.
Sembla que el món s'acaba quan finalitza un trimestre, i sovint, les presses no et deixen valorar els petits instants en que cal parar-se i reflexionar.
Fa dies que volia escriure aquest post, perquè és representatiu per explicar com molts professors d'IES han reaccionat amb la història de La maternitat d'Elna, i com els alumnes s'emocionen i pensen, com aquests de Tarragona, que van juntar-se tots en l'auditori del Palau de Congressos per escoltar la meva conferència.
Ja veieu que hi havia molts joves,tants... que d'entrada em vaig espantar...però de mica en mica van anar obrint ulls com taronges i el silenci era sepulcral, emocionant... i al final em van sorprendre amb un detall: alumnes interpretant al mestre Pau Casals, cançons relacionades amb l'exili. Aquí em va tocar emocionar-me a mi.
Després, quan vaig arribar a casa, vaig trobar-me un mail que deia:
...moltes gràcies per explicar-nos una història bellissima, plena d'humanitat i respecte envers les dones. Sé de que parlo quan parlem de respecte perquè a casa, la mare va patir durant molts anys, en silenci, la violència del meu pare. Jo era petita i no entenia perquè la mare sempre plorava quan el pare marxava a treballar i tornava a plorar quan estava a punt de tornar.
Ara, de més gran, he entès moltes coses, perquè la mare sempre portava maniga llarga a l'estiu per amagar els morats dels braços....els avis van ajudar-nos i el meu pare no pot apropar-se a nosaltres per una ordre del jutje. Penso que sovint no calen guerres per patir, i que persones com Elisabeth Eidenbenz a mi m'ensenyen com s'ha de lluitar per canviar el món, que no hem d baixar el cap, nosaltres no.


Que voleu que us digui, sobren totes les paraules amb aquest mail, i em fa pensar quantes dones pateixen en silenci encara el maltractament físic i psicològic.
Tant de bó les noies d'ara entenguin que no poden baixar el cap. Elles, no.

6 comentaris:

Fina Ribot ha dit...

Hola Assumpta, molt emotiu i corprenador aquest post. Aquesta noia.... De mica en mica vas sembrant llavors....Que no minvin les teves forces i que entre tots embastem un futur millor....QUE TINGUIS UNES FESTES NADALENQUES AMB TOT L'AMOR I LA PAU POSSIBLES.

Africa ha dit...

Se m' ha posat la pell de gallina, es sorprenent la manera com saps arribar a gent tan diversa i fer que tothom s' emocioni.Suposo que en moments així t' adones que val la pena tot l' esforç que estàs esmerçant en aquesta tasca. Molts ànims per continuar!!Una forta abraçada.

Assumpta Montellà i Carlos ha dit...

Fina i Mª Àfrica:
la Maternitat d'Elna és polièdrica, té moltes cares per enmirallar-se i moltes reflexions a fer ben actuals, com la d'aquesta alumna.
Quan vaig començar amb aquest blog, no tenia massa clar el nom, i "sentiments a flor de pell" va sorgir sense pensar massa i va, vinga...
Després he vist que és un nom que li escau perfectament.

Glòria ha dit...

Li escau com anell al dit, Assumpta.
Per cert "allò" segueix a bon ritme, ja t'informaré.
Un petó.

Patrícia Montañés ha dit...

Estimada Assumpta, sóc una de les afortunades que ha tingut la sort d'assistir a una de les teves xerrades. Em dedico a escriure algunes estones, i la teva xerrada no podia passar desaparcebuda. El meu post d'avui (i el del pròxim dia) va per tu, pels exiliats i per la senyora Elisabeth.
Un petó enorme

Patrícia.

assumpta ha dit...

Glòria: endavant i a veure si ho podem fer!!

Patrícia: benvinguda al blog i gràcies per al teva sensibilitat.

petons.