dissabte, 13 de febrer de 2010

La Maternitat d'Elna a la Sala Cabanyes de Mataró


Encara em ressonen els aplaudiments de la Sala Cabanyes de Mataró al final de la representació teatral La Maternitat d'Elna. Venia de Quart i arribava justissim pel col.loqui posterior que fèiem amb el públic assistent.
En cinc minuts vam organitzar el col.loqui, però mentre donàvem temps que l'actriu Rosa Galindo i el pianista Luc Olivier es canviessin, vaig poder saludar i abraçar a molts amics que s'havien aplegat.
La Glòria Figuerola estava radiant...la sala estava plena de gom a gom...em deia. Veia de lluny amics del barri de l'Havana, en Joan , l'Anna Mª, gent de la colla de Sant Simó, l'Enric, l'Ia, en Pau, la Pili, la Neus Pinart, la Sali, l'Esperança de Sant Iscle, la petita Elna, l'Antoni Pou, la Joana, la Consol encara plorant, l'alcalde Joan Antoni Baron...i així podia anar resseguint fileres de butaques.
El col.loqui va començar exposant els sentiments i les emocions compartides, posant damunt la taula el dret a parlar de tots els que van perdre la guerra, que durant tants anys han estat injustament silenciats.
Qui reivindicava sortir del silenci era una espectadora d'excepció, la Consellera Montserrat Tura. Ella es va reconèixer com una descendent d'exiliats, d'aquells que feien cua al Pertús per anar a parar a Argelers.
Altres persones del públic també van parlar del tema, del silenci, dels records, de com el jovent s'hauria d'implicar en el nostre passat, dels polítics...i així anavem desgranant reflexions.
Però m'agradaria ressaltar una intervenció molt especial. Va demanar la paraula Guillermina Peiró, filla de Joan Peiró, afusellat pels franquistes l'any 1942.
Ella també va estar exiliada, i va viure en pròpia pell tot l'horror de la guerra, l'exili i la repressió. Semblava com si les seves paraules fossin cops de massa per aquells que volen passar pàgines en blanc de la nostra història.
Vaig pensar que en aquell pati de butaques es barrejaven tantes coses...memòria del poble, teatre, cançons, sentiments, reivindicacions...en definitiva, retalls de vida que anaven encaixant com a peces d'un gran trencaclosques.
La memòria és subjectiva, evidentment perquè parteix de nosaltres, que som subjectes i no objectes, i als historiadors ens toca posar l'objectivitat dels fets hstòrics.
Però quan tornava a casa de matinada, amb el record de les paraules de la Guillermina Peiró, em va venir al cap aquesta cita: ...som com som pels qui ens han precedit, i a ells els hi devem tota la nostra força.

6 comentaris:

Glòria ha dit...

Va estar genial, Assumpta! La interpretació tant del pianista, com de l'actriu i cantant sense paraules, el públic en silenci, receptiu... I el col·loqui una passada, enriquint una obra com la què acabavem de veure, moltes gràcies per oferir-nos aquestes "postres" tan sucoses, quan sabem què no ho fan (no ho feu) a tot arreu.
Que la història no s'oblidi mai!
Un petó i bon cap de setmana.

Joan Antoni ha dit...

Moltes gràcies Assumpta per fer-nos sentir de nous ben vius. Ben vius en els compromisos de solidaritat i de treball que són l'autèntic motor de les nostres vides i del nostre país.

Joana ha dit...

Gràcies a tu, per portar a les nostres mans les teves lletres, sempre tan entenedores i no permetre que això, quedi en l'oblit.
Em va agaradar poder veure't.

assumpta ha dit...

Glòria, moltes gràcies epr la teva feina i aconseguir que la sala Cabanyes estigués plena!!

Joan Antoni, també volia agrair-te la teva sensibilitat de sempre, no canviis mai.

Joana, sempre em quedo amb ganes de tenir més temps per poder parlar més estona amb tu!!! a veure si un dia quedem. Veure't aquells segons comptats va ser una alegria.

Míriam LLadós ha dit...

NOis i noies quina enveja sana em feu...des de l'Empordà vam posar una espelma perquè tot anés bé ...i també que fos un dia on l'esperit de la Maternitat d'Elna deixés empremta en el cor de cadascú. Suposo que ara molta gent enten millor tot l'esforç que va fer aquesta generació perduda a la qual no hem pogut donar les gràcies de tot el que ens han donat ...i per això ho hem de fer als seus descendents que gràcies a Deu encara uns quants són vius.
No podem perdre el temps!
Gràcies Assumpta !

Assumpta Montellà i Carlos ha dit...

Hola Míriam,
aviat ho veurem a Figueres!!!
petons