dissabte, 13 de febrer del 2010

La Maternitat d'Elna a la Sala Cabanyes de Mataró


Encara em ressonen els aplaudiments de la Sala Cabanyes de Mataró al final de la representació teatral La Maternitat d'Elna. Venia de Quart i arribava justissim pel col.loqui posterior que fèiem amb el públic assistent.
En cinc minuts vam organitzar el col.loqui, però mentre donàvem temps que l'actriu Rosa Galindo i el pianista Luc Olivier es canviessin, vaig poder saludar i abraçar a molts amics que s'havien aplegat.
La Glòria Figuerola estava radiant...la sala estava plena de gom a gom...em deia. Veia de lluny amics del barri de l'Havana, en Joan , l'Anna Mª, gent de la colla de Sant Simó, l'Enric, l'Ia, en Pau, la Pili, la Neus Pinart, la Sali, l'Esperança de Sant Iscle, la petita Elna, l'Antoni Pou, la Joana, la Consol encara plorant, l'alcalde Joan Antoni Baron...i així podia anar resseguint fileres de butaques.
El col.loqui va començar exposant els sentiments i les emocions compartides, posant damunt la taula el dret a parlar de tots els que van perdre la guerra, que durant tants anys han estat injustament silenciats.
Qui reivindicava sortir del silenci era una espectadora d'excepció, la Consellera Montserrat Tura. Ella es va reconèixer com una descendent d'exiliats, d'aquells que feien cua al Pertús per anar a parar a Argelers.
Altres persones del públic també van parlar del tema, del silenci, dels records, de com el jovent s'hauria d'implicar en el nostre passat, dels polítics...i així anavem desgranant reflexions.
Però m'agradaria ressaltar una intervenció molt especial. Va demanar la paraula Guillermina Peiró, filla de Joan Peiró, afusellat pels franquistes l'any 1942.
Ella també va estar exiliada, i va viure en pròpia pell tot l'horror de la guerra, l'exili i la repressió. Semblava com si les seves paraules fossin cops de massa per aquells que volen passar pàgines en blanc de la nostra història.
Vaig pensar que en aquell pati de butaques es barrejaven tantes coses...memòria del poble, teatre, cançons, sentiments, reivindicacions...en definitiva, retalls de vida que anaven encaixant com a peces d'un gran trencaclosques.
La memòria és subjectiva, evidentment perquè parteix de nosaltres, que som subjectes i no objectes, i als historiadors ens toca posar l'objectivitat dels fets hstòrics.
Però quan tornava a casa de matinada, amb el record de les paraules de la Guillermina Peiró, em va venir al cap aquesta cita: ...som com som pels qui ens han precedit, i a ells els hi devem tota la nostra força.