Avui tenia 3 conferències per parlar del Dia Internacional de la Dona Treballadora, però la neu, que ha paralitzat el nostre petit país, ha trastocat totes les activitats.
Els nens estan a casa sense escola, la carretera de Cànoves a Cardedeu està tallada, la TDT no funciona...i només em queda l'ADSL que de moment aguanta la nevada.
Tinc el congelador ple, gràcies a la meva mare (dona de postguerra) que ahir va escoltar a en Tomàs Molina i va anar a comprar al mercat dominical, portant-me cabassos plens de menjar...
Només em queda mirar per la finestra com els flocs de neu cauen tous sobre el jardí, ja completament blanc.
Que tindrà la neu que t'enganxa als vidres amb la mirada perduda...
Avui és el dia de la Dona, i preveia un dia intens...
Però no vull deixar passar la data com si res, i per això aquest post, per recordar a aquelles 129 dones de la fàbrica Cotton de Nova York, que moriren cremades un 8 de març de 1908, perquè el seu patró les van tancar a dins i després va calar foc.
Elles reivindicaven millores salarials i socials...i van lluitar fins a morir perquè altres dones trobéssim el camí més pla.
Diuen que només quedava fil de color lila en els cons, i van teixir metres i metres de tela fins que el foc les embolcallà.
Amb tot, la ironia a vegades és un bon antídot per aixecar la moral, com aquest acudit d'en Forges que us adjunto, i de ben segur us arrencarà un somriure.
Mentrestant, a fora segueix nevant...i jo, amb la mirada perduda rere els vidres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada