el darrer comiat a Elisabeth Eidenbenz

Sota una pluja fina vaig acomiadar-me d'Elisabeth Eidenbenz poc abans que comencés el funeral.
No em va sorprendre gens la seva tomba, una senzilla creu de fusta amb el seu nom gravat i res més. Austera com ella, fidel al seu estil fins el darrer moment.
Vaig tenir temps per deixar-li una rosa vermella que duia des de Cardedeu, i un munt de notes de condol que havia rebut aquests darrers dies de gent anònima, via mail.
De fons, sonava Bach...el músic de l'església assajava per la cerimònia.
De mica en mica va arribar la gent, poc més d'una vintena, no més...El batlle d'Elna amb uns quants "nens" de la senyoreta Isabel. En Roberto, la Cèlia, en Raul, en Guy, en Tristan...i els quatre nebots d'Elisabeth. L'escàs seguici el tancava el cònsol d'Espanya, com a representant del govern espanyol, el Director General de Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya el Sr. Joan Auladell, la majordoma de l'església i el jardiner del petit cementiri.
Mentre el pastor protestant anava recitant una lletania en alemany, pensava en com seria un funeral de l'Elisabeth a casa nostra. De ben segur que hauríem omplert qualsevol església a vessar de gent...i allà a Zuric, poc més d'una vintena...
El batlle d'Elna i en Guy, un "nen" de la maternitat d'Elna, van posar la nota emotiva quan llegiren un petit discurs en francès, on enumeraven tot el que havia fet aquesta gran dona, i que compensava la fredor germànica de la cerimònia.
Les notes de Bach, sortides del violí del músic, van ser la cloenda d'un comiat molt especial, molt a la mida d'Elisabeth Eidenbenz, com sempre... sortint per la porta del darrera, sense fer soroll, amb poca gent per acomiadar-la... poc més d'una vintena.