He volgut posar aquesta fotografia de l'estació del poble de Rekawinkel (Àustris) on l'Elisabeth va passar els anys més feliços de la seva vida, amb la companyia de la seva amiga de l'ànima, Yetti.
Elles m'explicaven com molts dies anaven fins aquesta menuda andana de l'estació de tren de Rekawinkel per anar a Viena.
És una petita estació que jo també vaig conèixer perquè arran del documental de TV3, amb la productora ENUNAI sobre la Maternitat d'Elna, havia una seqüència de trens i jo "baixava a Rekawinkel".
Però no vam tenir en compte que en aquell petit poblet passa un tren cada tres hores... amb un rètols d'horaris en alemany (no enteníem res...) que ens feia dubtar per planejar un esquema de rodatge.
Total, vam decidir que esperaríem el primer tren, i podeu imaginar que vaig tenir temps per conèixer tots els racons d'aquella estació.
L'Elisabeth i la Yetti reien quan els hi explicàvem a la tarda la nostra aventura de l'estació, tan diferent de les estacions del món modern, amb un ritme frenètic, comparada amb aquella andana de Rekawinkel...
Avui m'ha vingut al cap el record, pensant que l'Elisabeth agafa el seu darrer tren, i que m'agradaria evocar-ho imaginant que s'espera a l'andana del seu estimat Rekawinkel, sense presses, com tantes vegades...
Demà marxo cap a Zuric per l'enterrament, sabent que m'emporto molts missatges de tantíssima gent, que m'han arribat d'una manera o altra, i que d'alguna forma no vaig sola en aquest darrer comiat.
A tots, moltes gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada