Debat sobre Memòria Històrica

Una bona amiga, l'Anna Pujols de Callús, em va fer aquesta entrevista pel seu blog estigues al dia sobre la Memòria Històrica.
Un tema delicat perquè el passat d'una guerra civil, sovint no ens deixa ser objectius.
Us la passo sencera perquè opineu, digueu...

“La solidaritat neix per combatre l’egoisme de la supervivència”

Gràcies a l’Assumpta vaig comprendre l’exili. Agafar un trosset de terra de l’hort i fugir. Quan llegeixo aquest testimoni al llibre la maternitat d’Elna (ARA llibres) m’emociono. L’Assumpta reivindica la memòria oral per conèixer la història menuda de les persones anònimes i dels herois quotidians. Des del 2006, La Maternitat d’Elna ha venut més de 15.000 exemplars i sobretot, a aconseguit donar a conèixer la figura de l’Elisabeth Eidenbenz, una infermera suïssa de només 25 anys que entre el desembre del 1939 i l’abril del 1944 va salvar la vida de 597 infants tancats entre filferros als camps de concentració francesos. La recerca, els quilòmetres a l’esquena i la passió l’han portat a descobrir-nos noves històries. Amb el Setè camió, ens va ajudar a perseguir l’or perdut de la República; a través dels Contrabandistes de la llibertat, vam conèixer l’odissea i el compromís dels passadors durant la 2na Guerra mundial i amb la biografia d’Elisabeth Eidenbenz, entre d’altres, ens vam poder acostar una mica més a la vida d’una figura excepcional.

El passat diumenge al matí l’Assumpta era a Puig-Reig (Berguedà) per recordar la memòria de totes aquelles persones, sobretot dones, que van suar a les fàbriques tèxtils. Vam parlar de fronteres, d’exili, de memòria, d’herois, de vencedors i de vençuts. Però, sobretot, vam parlar de valors. I una vegada més, em va tornar a emocionar.

La memòria oral és vital per a conèixer la història de les persones anònimes.

La memòria oral ha de servir per sumar i per tant, ha de ser complementària a les altres eines d’investigació. Els testimonis orals són coetanis d’un fet històric. A vegades ens trobem que en els arxius només apareixen noms propis, però ens falta la història menuda de les persones anònimes per acabar-la de completar. Es tracta d’un complement perfecte per a contrastar-lo amb el que consta als arxius i a les hemeroteques.

Aconseguir fer parlar no és fàcil.

Primer has de fer temps. Parlar una mica de tot i una mica de res. Cal generar confiança i establir ponts de diàleg necessaris per poder recuperar el passat. Entres en un terreny molt personal i no pots pretendre parlar de la Guerra Civil de seguida. Has de començar jugant el dòmino, a les cartes, has de parlar del Barça. Els peatges per arribar a les persones a vegades són molt estranys. Cadascú requereix el seu temps, hi ha testimonis que els encanta parlar i d’altres que no. Allò essencial és saber respectar el silenci de les persones.

Es pot explicar tot?

Hi ha qüestions personals que apareixen perquè t’hi porta la inèrcia de la conversa. A vegades les persones parlen més del que voldrien i s’adonen que no és el mateix explicar-ho que veure-ho escrit negre sobre blanc. Sempre que tinc un relat transcrit el torno a passar, el torno a llegir i la gran majoria de vegades cauen fragments pel camí.

Aquestes històries menudes deuen estar plenes de petits herois.

Un heroi és aquell que li ha tocat viure un temps excepcional i que ha fet el que creia que havia de fer. Hi ha diferents tipus d’heroi. L’heroi convencional seria una Elisabeth Eidenbenz: una feina reconeguda i la transmissió d’uns valors portats a peu de carrer. La seva tasca és indiscutible. Però també hi ha herois menors: tota una generació de gent gran que si bé van perdre la guerra van guanyar totes les batalles de la vida. Són una generació que van aguantar perquè nosaltres avui, poguéssim viure en pau.

I nosaltres som els hereus d’aquell passat. Però la transició s’ha convertit en un pacte d’oblit. Ha calgut oblidar molt per tirar endavant.

Per mi la transició és un problema més polític que historiogràfic. Hauria d’haver estat un punt de partida quan per a molts ha estat un punt i final. Entenc que era molt complicat posar a la mateixa taula un comunista, un monàrquic i un feixista per començar a caminar plegats. Però potser haguessin calgut unes quantes esgarrinxades més. Ja no venia d’una.

Matem-nos com bons germans. Diu el protagonista d’Incerta Glòria. Un professor ens va fer veure que com més temps dura una guerra més difícil és que s’acabi: la por a la revenja és un al·licient per no abandonar el terror.

La guerra civil és terrible perquè es maten entre germans per ideologia. No és producte d’una ocupació. L’única manera per a poder passar pàgina i que no sigui en blanc és que en ambdós bàndols hi hagi generositat. Aquests que diuen: perdono però no oblido, a mi no em serveix. Només és una frase feta. La gent ha de saber perdonar. No vull dir que oblidin la història, però cal ser prou generosos per perdonar els danys. Entenc que en una guerra civil això és molt difícil, hi ha gent que demana tres generacions per passar pàgina.

I després de la guerra, l’exili. Jo sempre havia pensat que si eres capaç de superar una guerra l’exili era un mal menor.

A mi també em semblava més dura la guerra, però per a la gent de l’exili allò encara fou pitjor que el combat. La guerra formava part de la quotidianitat de tres anys i tothom, qui més qui menys, hi estava acostumat: a les restriccions, al racionament, al front, a les cartes, a les males notícies. Hi havia guerra. Quan sonava la sirena se’n anaven al metro i als refugis i després, tornaven a sortir al carrer i ja està. S’havien acomodat. Com ara que ens hem acomodat a la crisi.

Ostres, acomodar-se a la guerra…

Si, a mi també em semblava terrible. No m’imagino sota un pont esperant que caiguin les bombes. Però la gent no estava preparada per l’exili. Era la primera vegada que s’exiliaven. Molta gent va marxar pensant que tornarien al cap de dues setmanes. Llavors van adonar-se que s’havien enfilat a un tren sense tornada. Que no podien baixar. Per a ells no poder baixar del tren va ser molt més dur que la guerra. La guerra els deixava petits espais, la quotidianitat que no havien perdut; malgrat les bombes, malgrat el front, malgrat les morts. Amb l’exili ho van perdre tot. No et deixa res i res és res, només el que portes al damunt.

Travessar la frontera i deixar-ho tot enrera. Al llibre El setè camió cites la frase de Walter Benjamín: “les úniques fronteres són les de les ments dels homes”. Donem tanta importància a una línia imaginària…!

La frase de Walter Benjamín és molt adient. Jo em bellugo molt per la frontera i m’adono que 500 metres més amunt, 500 metres més avall, el paisatge és el mateix, les persones són els mateixes, totes dues parlen una llengua tocada per un accent o un altre, tenen els mateixos problemes i les mateixes ambicions, les mateixes il·lusions. La frontera respon a una realitat més administrativa que vivencial. Qui viu en terra de frontera no sap ni quan travessa la ratlla, va a casa d’un o de l’altre i la frontera acaba sent una línia imaginària.

Si, però a Cotlliure per exemple, un poble ben turístic, Catalunya ha quedat reduït al folklore: l’amanida del Barça, les anxoves de l’escala…costa molt que t’entenguin en català.

Bé, a França el xovinisme és molt present. A Cotlliure la majoria de gent que es dedica als serveis només parla francès. Amb tot, si que he de dir que així com a Cotlliure, Ceret i els pobles més turístics de la Catalunya nord, el català ha patit un retrocés, a Perpinyà, en canvi, es percep una recuperació del català que fa 10 anys no era tant evident.

Al llibre de la Maternitat d’Elna parles del camp d’Argelers. Hi van malviure 100.000 persones. Avui, sembla que Argelers hagi oblidat la història. Un parc d’atraccions i un turisme de sol i platja molt semblant a Benidorm. Com pot ser?

El govern francès sempre ha passat de puntetes sobre aquesta etapa de la història. Amb tot, algunes persones de la societat civil francesa van ajudar molt durant aquests anys. França està entossudida en dir que el camp d’Argelers fou un centre d’acollida. Quan sento aquesta definició se’m posen els pèls de punta. Em sembla una ofensa a la memòria de tota la gent que va ser-hi. L’ ésser humà reté molt poc. S’hauria de tenir memòria d’elefant per recordar els errors del passat. A més, la politització dels fets, els preus partidistes i les hipoteques d’aquesta transició col·laboren a esborrar encara més la memòria.

La Maternitat d’Elna ha servit per preservar la memòria de l’Elisabeth Eidenbenz. Al llibre, un testimoni diu: “la meva mare em va donar la vida, l’Elisabeth, la confiança en el gènere humà”. Quin és el llegat més important d’aquesta dona?

El valor més gran és la solidaritat. Recordo que un dia li vaig explicar a l’Elisabeth el testimoni d’un senyor que havia sobreviscut a Argelers. L’home explicava que al camp li havien llançat un tros de pa al vol, l’havia agafat i se’n havia anat en un racó a menjar-se’l d’amagat perquè primer era la supervivència. Jo li deia a l’Elisabeth que gairebé legitimava aquest fet, que en situacions límit era normal. Ella es va enfadat molt. Em va dir: la solidaritat neix per combatre l’egoisme de la supervivència; si vostè no entén això, és que no entén res. No podem educar a la societat amb la llei del més fort perquè no se’n sortiran. Hem d’educar-los amb la llei de la solidaritat, la d’aquells que s’ajuden els uns amb els altres. Per a fer-m’ho entendre em va posar un exemple: imagini’s que hi ha un naufragi: sí els que cauen a l’aigua s’agafen al tauló amb les dues mans, els que no s’hi poden aferrar no se’n sortiran. En canvi, la societat educada a través de la solidaritat quan caiguin a l’aigua s’agafaran només amb una mà i amb l’altra ajudaran a la resta a enfilar-se al tauló. Menjar-se un tros de pa d’amagat no serveix per res. I va acabar dient: ho ha entès? La solidaritat és el valor que la va moure, tots els altres pengen d’aquest.

Precisament la història ha de servir per sacsejar consciències. Donar a conèixer el passat als joves és important?

És vital. Si no ho fem així, segur que no ens en sortirem. Ells són els hereus d’un passat que han de saber entendre per encarar millor el futur. Estem a les seves mans. Si no som capaços d’explicar-los històries de valors com les de l’Elisabeth i històries de guerra perquè comprenguin els errors, el seu present serà pobre i el futur, senzillament, inexistent.

I trepitjar territori?

És la millor manera de conèixer la història. Cada vegada ho tinc més clar. Ara estem parlant de les colònies tèxtils. Fins que no veus aquesta església, fins que no veus la torre de l’amo, fins que no veus els pisos esquifits que semblen cel·les penitenciaries pels treballadors, fins que no veus el riu…no entens res. Entens la teoria, però no pots copsar la quotidianitat d’un temps. Fins que no passeges per la platja immensa d’Argelers i intentes imaginar-te com era plena de persones, no pots comprendre el significat de l’exili. Quan veus la platja entens el drama d’Argelers. Quan veus els espais, quan passeges pel territori, tot quadra.

Segur que tens nous projectes.

Vaig publicar una nova versió de la Maternitat d’Elna amb nous testimonis que han arrodonit molt la història. Ara estic ficada en un projecte sobre el paper de les dones a les colònies tèxtils. Mirant els arxius, la dona representava el 80% de la mà d’obra. Elles van aguantar la revolució industrial. Per això, avui estic aquí.

Per a conèixer tots els seus projectes podeu visitar el seu bloc: www.sentimentsaflordepell.blogspot.com

Anna Pujols