L'altre dia feia temps per esperar un grup d'escolars per anar a Elna. Vaig seure a la sorra freda i humida d'Argelers. El dia era gris i fred, malgrat el calendari de primavera.
Vaig estar contemplant el mar, el cel... tancada en mi mateixa, pensant en les condicions que van viure tants exiliats, barrejant-ho amb els meus propis pensaments. I no se com, les llàgrimes em van sorgir de cop.
Potser perquè porto massa temps explicant exilis...o era la solitud del moment.
Em va venir a la memòria el meu pare, mort fa 11 anys, i de quan em gronxava quan jo era una nena, a la sorra de la platja de Mataró.
Déu, quin mal fan les absències! quan t'atrapen amb la guàrdia baixada...
Els núvols, bellíssims, es desplaçaven per poder donar relleu a un cel de plom, mentre que l'aigua del mar retallava amb l'escuma de les ones la grisor profunda d'un horitzó, que em va semblar sense esperança.
I de sobte vaig escoltar crits, rialles...els alumnes havien arribat.
Abans de marxar, vaig tornar a mirar mar endins. Els núvols havien canviat la llum, i no semblava tan trist, ni tan sever aquell horitzó.
Però vaig notar que la platja d'Argelers m'havia deixat entrar dins el seu particular túnel del temps per conèixer la tristesa de la seva història. Una tristesa que feia esgarrifar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada