Són un col.lectiu potent que arran del meu llibre El Silenci dels Telers, volien conèixer de prop el món de les colònies.
Elles, que la majoria han treballat de valent a les fàbriques de Terrassa, sabien que eren les llargues jornades, la borra de la fàbrica, i aquell oli brut de màquina...
Una d'elles, la Maria, va explicar-me que de joveneta treballava a la fàbrica. Feia poc que havia arribat del seu poble i li semblava que no controlava res del seu nou món.
Un dia, que tenia la regla, ...pero entonces no se decia que tenias eso...no es trobava massa bé, i va repenjar-se a la columna de la sala de telers per refer-se una mica. I l'encarregat, veient un gest estrany, li va dir: Maria, si no et trobes bé, cap a casa, que a l'amo li costa diners fins i tot quan respires...
La Maria de seguida va posar-se a treballar. Però quan l'encarregat no la veia, respirava a fons i amb ganes...per allò que l'amo gastés més diners!
Ahir, quan passejàvem pels carrers de les colònies i veia aquell món, se'n planyia de les dones, i recordava les seves lluites de classe a Terrassa, i les seves vagues per reivindicar millors salaris.
Ui, yo aquí hubiera sido un terremoto...em deia.
A l'hora de dinar, vam fer picnic a la colònia de Cal Marçal (Puig-reig) I al final de l'àpat, algú va treure una guitarra, i a cantar.
Les cançons totes d'una època; te recuerdo Amanda, A galopar, Andaluces de Jaen, Canción para Julia, la Internacional...
I la gent de Cal Marçal ens miraven de lluny sense saber massa bé d'on havíem sortit amb aquell tarannà tan revolucionari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada