diumenge, 23 de juny de 2013

Visitar colònies tèxtils

Ahir tenia programada una sortida de Colònies Tèxtils amb les dones de El Casal de la Dona de Terrassa.
Són un col.lectiu potent que arran del meu llibre El Silenci dels Telers, volien conèixer de prop el món de les colònies.
Elles, que la majoria han treballat de valent a les fàbriques de Terrassa, sabien que eren les llargues jornades,  la borra de la fàbrica, i aquell oli brut de màquina...

Una d'elles, la Maria, va explicar-me que de joveneta treballava a la fàbrica. Feia poc que havia arribat del seu poble i li semblava que no controlava res del seu nou món.
Un dia, que tenia la regla, ...pero entonces no se decia que tenias eso...no es trobava massa bé, i va repenjar-se a la columna de la sala de telers per refer-se una mica. I l'encarregat, veient un gest estrany, li va dir: Maria, si no et trobes bé, cap a casa, que a l'amo li costa diners fins i tot quan respires...
La Maria de seguida va posar-se a treballar. Però quan l'encarregat no la veia, respirava  a fons i amb ganes...per allò que l'amo gastés més diners!

Ahir, quan passejàvem pels carrers de les colònies i veia aquell món, se'n planyia de les dones, i recordava les seves lluites de classe a Terrassa, i les seves vagues per reivindicar millors salaris.

Ui, yo aquí hubiera sido un terremoto...em deia.

A l'hora de dinar, vam fer picnic a la colònia de Cal Marçal (Puig-reig) I al final de l'àpat, algú va treure una guitarra, i a cantar.
Les cançons totes d'una època; te recuerdo Amanda, A galopar, Andaluces de Jaen, Canción para Julia, la Internacional...

I la gent de Cal Marçal ens miraven de lluny sense saber massa bé d'on havíem sortit amb aquell tarannà tan revolucionari.