Valoracions dels alumnes dels IES sobre La Maternitat d'Elna

Fa mesos que em demanen la conferència la Maternitat d'Elna pels alumnes dels IES de Catalunya.
És una història polièdrica, conté moltes lectures i els valors pedagògics hi són, però no sóc docent i reconec que al principi em feia una mica de pànic establir contacte amb els adolescents, tancants dins el seu món, sempre mantenint les distàncies... i tot sumava per imaginar que no me'n sortiria.
Però explicant aquesta història he vist com, de mica en mica, les distàncies s'escurcen, s'emocionen...i quan un adolescent plora d'emoció et deixa sense paraules.
Un d'aquests IES, Pius Font i Quer de Manresa, m'ha passat una fulla de valoracions que m'ha servit per comprovar com el missatge arriba.
Hi han comentaris que m'han sorprès, com per exemple:
...som les generacions futures i hem de canviar moltes coses...
...per poc que puguem, si hem d'ajudar a algú, ho hem de fer...
...aprendre sobre la història, la nostra història...
...aprendre a viure amb dignitat...
...sensibilitzar-nos i emocionar-nos...
...saber esforçar-nos...
...valorar el nostre temps de pau...
I així, llegint aquestes frases m'he emocionat molt perquè l'esperit de la Maternitat d'Elna s'està estenent com una taca d'oli allà on fa més falta: en el món adolescent.
Com deia aquell avi ...ara ja em puc morir.
Evidentment, és una frases feta, no em penso pas morir, encara em queda corda, però volia compartir amb vosaltres, lectors del blog, aquesta satisfacció, i demanar-vos una vegada més que passeu la veu d'aquesta història dins dels vostres particulars trossets de món.
Perquè com diu un d'aquests alumnes de Manresa...recordant el passat millorarem el futur.

La Maternitat d'Elna a la Sala Cabanyes de Mataró

Encara em ressonen els aplaudiments de la Sala Cabanyes de Mataró al final de la representació teatral La Maternitat d'Elna. Venia de Quart i arribava justissim pel col.loqui posterior que fèiem amb el públic assistent.
En cinc minuts vam organitzar el col.loqui, però mentre donàvem temps que l'actriu Rosa Galindo i el pianista Luc Olivier es canviessin, vaig poder saludar i abraçar a molts amics que s'havien aplegat.
La Glòria Figuerola estava radiant...la sala estava plena de gom a gom...em deia. Veia de lluny amics del barri de l'Havana, en Joan , l'Anna Mª, gent de la colla de Sant Simó, l'Enric, l'Ia, en Pau, la Pili, la Neus Pinart, la Sali, l'Esperança de Sant Iscle, la petita Elna, l'Antoni Pou, la Joana, la Consol encara plorant, l'alcalde Joan Antoni Baron...i així podia anar resseguint fileres de butaques.
El col.loqui va començar exposant els sentiments i les emocions compartides, posant damunt la taula el dret a parlar de tots els que van perdre la guerra, que durant tants anys han estat injustament silenciats.
Qui reivindicava sortir del silenci era una espectadora d'excepció, la Consellera Montserrat Tura. Ella es va reconèixer com una descendent d'exiliats, d'aquells que feien cua al Pertús per anar a parar a Argelers.
Altres persones del públic també van parlar del tema, del silenci, dels records, de com el jovent s'hauria d'implicar en el nostre passat, dels polítics...i així anavem desgranant reflexions.
Però m'agradaria ressaltar una intervenció molt especial. Va demanar la paraula Guillermina Peiró, filla de Joan Peiró, afusellat pels franquistes l'any 1942.
Ella també va estar exiliada, i va viure en pròpia pell tot l'horror de la guerra, l'exili i la repressió. Semblava com si les seves paraules fossin cops de massa per aquells que volen passar pàgines en blanc de la nostra història.
Vaig pensar que en aquell pati de butaques es barrejaven tantes coses...memòria del poble, teatre, cançons, sentiments, reivindicacions...en definitiva, retalls de vida que anaven encaixant com a peces d'un gran trencaclosques.
La memòria és subjectiva, evidentment perquè parteix de nosaltres, que som subjectes i no objectes, i als historiadors ens toca posar l'objectivitat dels fets hstòrics.
Però quan tornava a casa de matinada, amb el record de les paraules de la Guillermina Peiró, em va venir al cap aquesta cita: ...som com som pels qui ens han precedit, i a ells els hi devem tota la nostra força.

Glòria Figuerola

Avui es representa l'obra teatral La Maternitat d'Elna a Mataró. Era una activitat cultural reivindicada per molts mataronins que veien com la companyia anava fent gira per tot Catalunya sense passar per Mataró.
No cal dir que la nostra ciutat està molt vinculada amb aquesta història. Primer amb els Marxaires de Mataró, que impulsats per Miquel Torner van saber abans que jo, el miracle d'Elna. Després vindria la meva investigació i el llibre.
Mentrestant anaven sortint protagonistes dels fets històrics, com els propis nens nascuts a Elna, que anaven recuperant el seu passat silenciat per una dictadura. Un d'aquests nens, l'Antoni Pou, viu a Mataró, i per tant, també ens representa dins aquesta història.
Finalment vindria la versió teatral de la companyia Projecte Galilei, tot un tresor escènic.
Però voldria acabar el post parlant d'una persona que ha treballat de manera anònima, callada, perquè l'obra es representi a Mataró. És la Glòria Figuerola.
Ahir al vespre vam estar plegades a la Televisió de Mataró. Estava nerviosa però feliç!
Poques vegades he trobat persones tan entusiastes de la vida com ella. Mai es rendeix, sempre amb aquell somriure als llavis...
Si en el món hi haguessin més Glòries Figueroles aniríem molt millor, us ho puc ben assegurar.
Avui, quan s'abaixi el teló a la Sala Cabanyes de Mataró, pocs recordaran la seva feina discreta. Però això des del meu blog vull fer públic la seva vàlua, i que confirma una vegada més com la dona és el puntal d'una societat.
una abraçada ben forta Glòria!!!

carregar bateries

(fotografia Josep Jallè)
Feia dies que la pluja i l'estrès em tenien una mica baixa, un pel desanimada pel dia a dia que sovint t'aclapara...
Però aquest matí, quan he anat a la feina, he vist el meu Montseny des del camí de casa, pletòric, bell com mai... i he entès que sempre ens queda un trosset de cel blau on pots carregar bateries.
Com deia Juli Cèsar: el futur no és un regal, és una conquesta.

La Maternitat d'Elna a l'escola d'adults

Ahir vaig donar una conferència de La Maternitat d'Elna a l'escola d'adults Els Piteus de Blanes.
La majoria dels seus alumnes són persones que estudien per obtenir el graduat escolar, necessari per trobar feina.
Molts d'ells no tenen l'hàbit de llegir, i menys assaig històric. Per això em va impressionar molt quan alguns d'aquests alumnes em digueren que el llibre La Maternitat d'Elna era el primer llibre que havien llegit en tota la seva vida...
Van explicar-me com s'havien emocionat, i sobretot, com havien après una part de la nostra història.
Jo que sóc defensora de la Història divulgativa, accessible per la gent de a peu, em vaig reafirmar que cal seguir per aquest camí.
Doncs moltes gràcies a tots els alumnes de l'escola Els Piteus de Blanes. Ahir, amb la vostra atenció vau donar sentit a la meva feina.

Pels veïns del Barri de l'Havana de Mataró

Ahir tenia una cita especial: una conferència en el meu barri de naixement a Mataró. El barri de l'Havana.
Em vaig emocionar només començar quan en Joan, el President i vell amic meu, em va presentar com la filla de la Lola i en Joan. Vaig haver d'empassar una glopada de llàgrimes.
Al davant tenia antics companys del pare del seu equip de petanca, amigues de la mare...i tot d'una em va venir al cap com una seqüència, els meus anys d'infantesa, aquells carrers, els dies passats a l'ermita de Sant Simó quan eren temps de kumbaià i xiruques, aquell mar i la seva olor...
Ja fa molts anys que visc a Cardedeu però ahir vaig enyorar moltíssim les meves arrels mataronines...
La conferència va ser emotiva i amb un deix sentimental que no vaig poder ni voler amagar. Estava enmig de la meva gent, que malgrat la distància i els anys transcorreguts continuen sent una part molt important de la meva vida.
Després de la conferència, amb els membres de l'Associació fèiem balanç dels temps passats (serà que ens fem grans...) i vam arribar a la conclusió que els nostres fills no viuen la vida de la mateixa manera.
Nosaltres, a la seva edat, ja ens bellugàvem dins una societat, fent colònies pels nens del barri, excursions, treballant pels nostres veïns reivindicant les platges netes, un Callau decent...tot plegat, aquell grup de jovent són ara els membres de l'Associació.
Bona feina! perquè entre altres coses, porten un bagatge de molt temps a l'esquena.
Només volia deixar aquestes quatre ratlles per agrair-vos la vostra calidesa i afecte, per l'estona d'ahir, plena d'emocions compartides.
A tots moltes, moltes gràcies.
un dels meus carrers
el meu mar davant del Callao de Mataró (foto Q.Melero)