una presentació especial

Sovint em demanen que faci la presentació d'un llibre per historiadors coneguts, amics...però avui m'ha tocat fer-na una de molt especial i difícil.
L'escriptora és la Maria Cuesta, fiola del meu home i filla de bons amics. Explica en el seu llibre la seva experiència sobre l'anorèxia que va patir des dels 12 anys fins als 16.
Sabia, per proximitat amb la família, que el tema era dur. la Maria ens feia patir a tots, però fins que no he llegit el llibre no he descobert que el seu infern particular era molt més escruixidor del que podia imaginar.
El seu capítol tocar fons, fa mal, perquè entre línies hi ha tant de dolor, i és tan íntim, que no pots continuar llegint.
De seguida vaig entendre que presentar aquest llibre no seria fàcil, em posaria a plorar...i així ha passat.
La veu m'ha començat a tremolar, i no he pogut continuar perquè tenia dins el meu cervell les seves paraules escrites...vaig tancar la boca definitivament, ni per menjar, ni per comunicar-me...
Malgrat les llàgrimes, he pogut dir el més essencial: escriure aquest llibre és com tenir l'alta mèdica definitiva, perquè haver de tornar a baixar en aquell pou per reviure i escriure el que va passar, a la força la Maria ha de ser una dona que ha tancat una etapa.
En el col.loqui posterior, amb la sala plena de gom a gom, s'ha reivindicat que cal una denúncia social per aquest culte al cos, talles petites, bombardeigs mediàtic per estar més primes...
Per tot el que ha sortit en la tertúlia penso que el llibre de la Maria Cuesta, lA MEVA ANORÈXIA, hauria de ser de lectura obligatòria en tots els IES de casa nostra.
i per si algú en vol saber més, us recomano que escolteu aquesta ENTREVISTA. No us deixarà indiferents.

Busquem heroïnes oblidades

Ja fa dies que vull fer aquest post però els dies s'escolen ràpid i la feina per fer...però d'avui no passava.
Tenia conferència de La Maternitat d'Elna dins els actes del dia internacional de la dona treballadora a Sant Joan de Vilatorrada. L'hora de la conferència no era massa bona per les dones que treballen i que després van a buscar les criatures a l'escola, fer el sopar, etc. però em va sorprendre la iniciativa de la seva biblioteca pública en posar a disposició de totes aquelles assistents a la conferència un espai de guarderia per tenir els nanos cuidats i entretinguts fins al final de l'acte.
La sala, no cal que us digui, estava plena, i la guarderia també.
La conferència va ser molt especial, reivindicant la figura de la dona, invisible sempre dins la història.
Al final tothom volia saber més sobre la Maternitat d'Elna, qui era exactament Elisabeth Eidenbenz, perquè ho donava tot a canvi de res...
Una pregunta però, va quedar sense resposta: encara queden heroïnes anònimes sense conèixer?
Segurament que moltes...i des d'aquest blog m'agradaria fer d'altaveu per totes aquelles històries de dones injustament silenciades i oblidades.
Qui tingui coneixement d'aquestes històries, aquesta finestra del meu blog està a la vostra disposició.

sempre Folgueroles

El divendres passat vaig estar a Folgueroles. M'havia convidat l'Eva, una professora d'un IES de Manresa per donar una conferència sobre la Maternitat d'Elna.
Reconec que quan vaig arribar, negra nit, amb un fred que glaçava i una neu congelada encara als vorals dels carrers, vaig pensar que ningú hauria sortit al carrer per venir a escoltar-me.
Però la meva sorpresa va ser molt gran quan vaig comprovar que la sala d'actes estava plena de gom a gom, amb l'alcalde al capdavant, tots esperant-me.
La rebuda va ser de les més càlides i afectuoses que recordo. Vaig emocionar-me quan una representant del seu club de lectura va fer esment d'aquest blog, entenent que en aquesta vida estem per a sumar...i a Folgueroles vam sumar tots plegats per un món millor.
Des d'aquest trosset de món virtual, deixeu-me que us doni les meves gràcies més sinceres!!
i fins sempre.

Dia Internacional de la dona treballadora passat per neu

Avui tenia 3 conferències per parlar del Dia Internacional de la Dona Treballadora, però la neu, que ha paralitzat el nostre petit país, ha trastocat totes les activitats.
Els nens estan a casa sense escola, la carretera de Cànoves a Cardedeu està tallada, la TDT no funciona...i només em queda l'ADSL que de moment aguanta la nevada.
Tinc el congelador ple, gràcies a la meva mare (dona de postguerra) que ahir va escoltar a en Tomàs Molina i va anar a comprar al mercat dominical, portant-me cabassos plens de menjar...
Només em queda mirar per la finestra com els flocs de neu cauen tous sobre el jardí, ja completament blanc.
Que tindrà la neu que t'enganxa als vidres amb la mirada perduda...
Avui és el dia de la Dona, i preveia un dia intens...
Però no vull deixar passar la data com si res, i per això aquest post, per recordar a aquelles 129 dones de la fàbrica Cotton de Nova York, que moriren cremades un 8 de març de 1908, perquè el seu patró les van tancar a dins i després va calar foc.
Elles reivindicaven millores salarials i socials...i van lluitar fins a morir perquè altres dones trobéssim el camí més pla.
Diuen que només quedava fil de color lila en els cons, i van teixir metres i metres de tela fins que el foc les embolcallà.
Amb tot, la ironia a vegades és un bon antídot per aixecar la moral, com aquest acudit d'en Forges que us adjunto, i de ben segur us arrencarà un somriure.
Mentrestant, a fora segueix nevant...i jo, amb la mirada perduda rere els vidres.

Pot tornar el nazisme?

Pot tornar el nazisme?
Aquests dies estic treballant en un projecte sobre el nazisme envers les noves generacions. A Cardedeu ha arribat un grup d'estudiants alemanys per fer intercanvi amb alumnes del SES Pla Marcell, i s'imposa parlar sobre l'herència cultural que tenen aquests adolescents del seu país, de la seva història.
Que en saben de l'Holocaust? i del nazisme? que en pensen els nostres adolescents? ho veuen possible que torni un neonazisme?
Qui es faci totes aquestes preguntes, us recomano una pel.licula: l'Onada.
Allà trobareu totes les respostes, però mentrestant m'agradaria obrir un debat sobre el tema. Espero els vostres comentaris.