El meu regal de Reis: MAIA, una història especial

la meva euga MAIA

Avui no us parlaré ni d'exilis, ni de guerra civil, ni de memòria històrica...
Avui m'agradaria compartir amb vosaltres una història petita, meva, personal. I la seva protagonista és la meva euga MAIA.
Seria llarg d'explicar d'on arrenca la meva passió pels cavalls. Només dir-vos que la meva relació amb MAIA ha estat un dels millors regals que m'ha fet la vida.
Ens coneixem des de fa més de 25 anys. L'he vist des de que era una euga jove, plena d'energia, guapíssima...fins ara, ja gran, retirada en una masia de la Vall d'en Bas.
Amb ella he viscut moltes experiències, damunt del seu llom, o caminant al seu costat. Sempre m'ha escoltat movent les seves orelles cap a mi, i crec que les passejades compartides m'ha estalviat més d'una visita al psicoanalista...
Amb ella, galopant, he conegut l'expressió màxima de la llibertat. I també amb ella, dormint al ras sota les estrelles d'una nit d'estiu en una clariana de bosc, a tocar de les Agudes, en el Montseny, m'he sentit plenament feliç.

MAIA va compartir amb mi un tram de la meva vida important... fins que va arribar la Joana, la meva filla. Ella de ben petita s'enfilava damunt la MAIA. I l'euga, pacientment, deixava fer...de manera excepcional, perquè la calma no era una de les seves virtuts, precisament.
La Joana anava creixent en la mateixa proporció que MAIA anava envellint, compartint plegades noves aventures.
Aleshores MAIA ja era més de la Joana que meva. I les contemplava com galopaven pels camins rurals a prop de casa, amb aquella sensació que els anys passen ràpid, massa ràpid...
Un dels millors records que tinc d'elles dues és quan acompanyaven als Reis d'Orient de Cardedeu, engalanades de patgesses reials. L'euga amb garlandes daurades i la Joana abillada amb vestits de vellut i diademes orientals.

Aquest estiu, MAIA va complir 33 anys, l'edat de Crist, com diu ma mare...però que si ho comparem amb l'edat humana, ja ha arribat als 100 anys!!
Vam decidir amb el seu veterinari, en Vicenç, que ja tocava retirar-la.

Era una cruïlla difícil. Què fas amb una euga vella, que no serveix més que per anar al costat d'ella, tranquil.lament, sense córrer...mentre li grates amb afecte el llom.
No pots tractar a un animal vell com si fos un cotxe que pots deixar abandonat en un desguàs.

Però un amic de la Joana, en David, va donar-nos la solució. Ell viu a la Vall d'en Bas i tenia un cavall solitari a qui li calia companyia. De lloc no en manca pas...tenen una muntanya sencera i tres camps d'herba per pasturar...i per la nit, poden aixoplugar-se en el cobert dels tractors... ens va dir.

Dit i fet!! i aquest estiu, abans que vingués el fred, vam portar a MAIA al mas d'en David, a Puigpardines.

Amb el seu cavall, en WARO, robust i ros, van agermanar-se de seguida, contents tots dos. Un, per tenir companyia, i l'altra, per tenir camp per pasturar.

Des d'aleshores, hem anat sovint a visitar-la. Quan ens veu arribar, baixa tranquil.lament pel camí de la muntanya, i ens saluda amb un renill. Sap que sempre duem pastanagues, pomes, garrofes...
Ahir, ens hi vam arribar amb la Joana. Vam riure plegades quan la veiérem baixar, com sempre, amb el seu pas tranquil cap a nosaltres. Però aquesta vegada portava una manta que en David li havia posat. A la Garrotxa fa més fred que a Cardedeu... ens deia.

Quan ja marxàvem, vaig recordar els seus vells temps de patgessa reial. Veient-la amb la manta granatosa, em recordava les seves antigues garlandes...

Potser m'he allargat massa per explicar-vos que us volia fer un regal de Reis anticipat.
Ja veieu que la història de MAIA donaria per fer un llibre...que de fet, ja està escrit!
Va ser el meu primer llibre, 10 anys abans de la MATERNITAT D'ELNA. Era una edició curta i que es va esgotar ràpidament entre amics i coneguts.

Aquests dies, posant ordre en els documents antics del meu ordinador, he trobat l'original, i he pensat que, atès que ja no queden exemplars, i que editorialment no té interés comercial, us el podeu baixar i llegir-lo clikant AQUÍ

No espereu trobar un gran relat, ja que aleshores em faltava ofici, però és una lectura amena, senzilla, apte més per a nens que per adults, però que entre línies es poden trobar els valors que calen perquè un infant aprengui a cuidar i estimar als animals.

El podeu imprimir, relligar-lo, i deixar-lo amb altres regals de Reis. De fet, MAIA ja té experiència amb això de patgessa reial...

Espero que us agradi el meu regal de Reis!!

Presentació a Mataró del nou llibre de la Maternitat d'Elna

El proper 2 de gener, a les 20h. es farà la presentació a Mataró del nou llibre LA MATERNITAT D'ELNA, amb la seva versió revisada i ampliada amb nous testimonis.

Hi havia molta gent de Mataró que m'havia demanat aquesta presentació i poder regalar el llibre per la diada de Reis, amb una dedicatòria meva.

Doncs dit i fet!!

L'acte es farà als locals de l'Associació de Veïns de L'Havana. Un espai molt intencionadament buscat ja que forma part dels meus orígens, com a mataronina i veïna del barri que tants records em porta de la meva infantesa.

Us espero!!

Bon Nadal 2011

(Fotografries àlbums Elisabeth Eidenbenz)

Un Nadal a l'exili ha de ser molt trist, enyorant els teus, lluny...o morts dins aquella guerra.
Però avui, dia de Nadal, m'agradaria poder felicitar als blogaires amb un fragment del Nadal a la Maternitat d'Elna, il.lustrat amb les fotografies de l'àlbum d'Elisabeth Eidenbenz, on és pot veure el pessebre vivent copiat de les figuretes del pessebre convencional.
Ella, sabia que calia animar a les mares en uns dies en que l'enyor era punyent. Per tant, la consigna era fer bellugadissa, muntar pessebres, fins i tot representar Els Pastorets d'en Folch i Torres, i alguna sorpresa més, tal i com ho explica la Remei Oliva. Era el Nadal de 1940.

"...va arribar la nit de Nadal i, tot i que ja estava fora de comptes, em trobava estupendament i sense cap senyal que el nen estigués a punt per néixer.
Aquell Nadal el recordaré mentre visqui. El dia transcorria aparentmentcom sempre, però notàvem que el personal estava més neguitós i alhora eufòric. La complicitat de les infermeres, de la mateixa Elisabeth i de les cuineres ens feia presagiar que ens
preparaven una sorpresa. El dia se’ns va fer llarguíssim...
Normalment sopàvem a les set del vespre, però aquell dia anormalment sopàvem a les set del vespre, però aquell dia a les sis de la tarda ens van demanar que esperèssim en una sala de l’entrada sense sortir fins que ens vinguessin a buscar. Érem una vintena de mares d’entre vint i trenta anys. Feia tant de temps que no ens cuidava ningú i no ens feien cap sorpresa, que no podíem aguantar els nervis.
Finalment, a les set, amb puntualitat suïssa, van obrir la porta i ens van conduir al menjador. La sala era a les fosques, il.luminada només per espelmes subjectades en pomes, taronges i mandarines. Els coberts estaven disposats en unes tovalles molt blanques de fil, i al damunt hi havia safates amb pollastres rostits adornats amb boix grèvol. Les cadires estaven engalanades amb garlandes i en cada seient hi havia un paquet pulcrament embolicat. Al costat dels plats hi havia una targeta amb el nom de cadascuna de nosaltres.
Primer, tot van ser exclamacions d’alegria en veure aquella taula tan ben parada, i les plates de menjar tan ben adornades, amb estrelles de paper i garlandes a les cadires. Però després dels primers minuts inicials es va fer un silenci absolut, només
trencat pels sanglots dels plors de cadascuna de nosaltres.
Unes ploraven en silenci, amagant la cara entre les mans, d’altres no podien resistir l’emoció del moment sense abraçr-se.
Tothom tenia els ulls plens de llàgrimes recordant tots els absents... No podíem resistir aquell contrast, tanta pena i alhora tanta felicitat. Qui podia ser capaç de planejar tot alló, cada detall, el menjar, les garlandes..., digne d’unes reines, per a nosaltres, que no teníem res per oferir a canvi?
Allò era impressionant i ho havien preparat tot en una hora!
Un cop superada l’emoció del moment, totes buscàvem el nostre lloc enmig de crits i exclamacions, com si fòssim criatures acabades de sortir de l’escola.
Jo no podia menjar, tenia un nus a la gola perquè no podia deixar de pensar en els meus, confinats al camp, menjant el sopar escàs de llenties i dormint a la sorra. No podia, no podia, malgrat que el pollastre era exquisit i hi havia cassoletes de
tota mena, pastissos i vi.
Un cop acabat el sopar, vam obrir els paquets. Procedien d’una associació social suïssa que havia preparat un lot de regals dins d’un petit bressol. Contenien unes quantes llaminadures variades i un jersei de llana i uns peücs per al nostre nadó.
Recordo que a mi em van tocar dues pastilles de xocolata suïssa i una capsa de galetes. Feia més de tres anys que no tastava la xocolata, ja que a Catalunya les restriccions havien arribat tot just començada la guerra. Em vaig fer el ferm propósit
de guardar les galetes per a en Joan i els meus pares, ja que en Joan era molt llaminer. No sabia com les faria arribar al camp, però les guardaria sense menjar-les fins que trobés la manera d’enviar-los el paquet.
Aquella nit, un cop al llit, no podia dormir de tantes emocions viscudes. Pensava en els meus i en els dies de Nadal meravellosos viscuts a Badalona amb la meva família, quan érem petits. Tots tenien alguna cosa especial, fins i tot els de la guerra,
però el que vaig passar a la Maternitat no l’oblidaré mai. "
(Fotografies àlbums Elisabeth Eidenbenz)

El nou llibre de La Maternitat d'Elna ja ha arribat a les llibreries

Des de la seva primera edició, l'octubre del 2005, el llibre La Maternitat d'Elna, lluny de caure en l'oblit després de ser novetat, ha fet un camí ascendent. Cada dia que passa creix l'interès sobre aquesta història, i s'ha convertit en un fenomen social més enllà del món acadèmic, perquè no hem d'oblidar que el tema arrenca com un assaig històric sobre l'Exili Republicà.
Moltes persones han pensat, erròniament, que La Maternitat d'Elna és una novel.la inspirada en fets reals. I no!, perquè tots els protagonistes expliquen fil per randa la seva vida viscuda en temps excepcionals d'entreguerres.
En aquest cas és fa bona la dita que la realitat supera la ficció. Com deia l'altre dia un lector...el més trist és que això va passar de veritat...

He perdut el compte dels exemplars venuts i les edicions fetes, que han servit per escampar arreu els valors d'Elisabeth Eidenbenz, destacant entre els grups de lectors diversos, el col.lectiu dels estudiants que han llegit el llibre com a lectura de curs.
Entre tots hem sumat, sumat, sumat...i de manera bidireccional, perquè tot m'ha retornat cap a mi, sovint en forma de nous testimonis d'aquell exili, que m'han demanat formar part de la història.

És per això que surt una nova edició de La Maternitat d'Elna amb tres testimonis nous.
El primer, una mare d'Elna, la Conxita. Ella va parir a la Maternitat d'Elna, i quan va llegir el meu llibre l'any 2005, va sentir que tot el seu passat, sovint dolorós, retornava amb força!
El segon testimoni és una nena del camp d'Argelers, que explica la seva violació sense paraules, només amb silencis. I recupera la paraula per explicar-me com l'Elisabeth Eidenbenz la treu d'aquell infern d'Argelers.
El tercer, és un nen d'Elna, nascut en aquella maternitat d'any 1941, i que vaig conèixer el dia de l'enterrament d'Elisabeth Eidenbenz. Ens havíem conegut una mica tard, quan aquesta història semblava que es tancava amb la mort de la seva alma mater. Però vam parlar molta estona, suficient per entendre que encara quedaven pàgines per escriure...

M'agradaria que entréssiu en el túnel del temps, i entenguéssiu el que era viure allà, aixoplugat de les guerres, i poder mirar per la finestra amb serenor, amb el Canigó tallant l'horitzó, pensant en tot el que havia quedat a l'altra banda...
(edifici Maternitat d'Elna. Fotografia: Cesc Compte)

Per tot plegat, surt aquesta nova edició de La Maternitat d'Elna, revisada i ampliada. Per a tots vosaltres, benvolguts lectors, amb molta il.lusio per seguir compartint aquesta petita gran història.
Espero que us agradi!

La Solidaritat en temps de supervivència

Ahir, a la Marató de TV3, malgrat la crisi i el moment de penúries econòmiques per a molta gent, va recollir una suma importantíssima de donatius per la causa.
El fet va fer-me recordar una conversa que vaig tenir amb Elisabeth Eidenbenz fa ja uns quants anys, quan tot just començàvem a posar les peces del trencaclosques de la Maternitat d'Elna.
Jo, li explicava un fet, un retall de memòria d'un exiliat, que relatava com havia pogut agafar un tros de pa dins aquell infern d'Argelers. Se'l va menjar d'amagat, sol, en un racó d'aquella platja...
Jo ho explicava a l'Elisabeth, i quasi justificava aquell comportament, el legitimava.
...En temps de crisi, tot s'hi val...quan t'hi va la supervivència s'entén l'egoisme... deia jo.
L'Elisabeth Eidenbenz es va enfadar amb mi. Va dir-me que si pensava així, mai entendria el que era la paraula Solidaritat.
Va explicar-me amb vehemència com havíem d'educar als nostres fills:
... dins la Solidaritat i no en la llei de la Supervivència...aquella en la que tot s'hi val, en la llei del més fort, el que millor s'adapta als canvis, en definitiva, en la llei de Darwin...
Pel contrari, hem de saber educar en la Solidaritat, que serveix per combatre l'egoisme que neix de la supervivència... Va sentenciar.
Jo, l'escoltava sorpresa davant d'aquella reacció tan abrandada del mot Solidaritat.
Va continuar dient-me:
...imaginem que hi ha un naufragi, i les persones afectades han estat educades pels criteris de la supervivència. Aquests s'agafaran amb les dues mans al tauló, enmig del naufragi, i no ajudaran a ningú més que a si mateixos. Aquests, no se'n sortiran.
Per contra, si les persones del naufragi són les educades per el valor de la Solidaritat, aquestes s'agafaran només amb una ma al tauló, i amb l'altra ma, ajudaran a més persones a salvar-se. Aquests se'n sortiran!
Li torno a repetir, la Solidaritat és per combatre l'egoisme que neix de la supervivència.

Va ser tota una lliçó de com portar la teoria dels valors a la pràctica. Ahir, amb la Marató de TV3, va passar el mateix. Ser solidari en temps d'abundància, no té massa mèrit. El que realment ens fa grans és donar quan tot escasseja.

Els temps han canviat des d'aquell exili al camp d'Argelers, però els valors per continuar ajudant són els mateixos, perquè en cada petit trosset de món nostre tenim l'oportunitat de portar-los a la pràctica. Com per exemple, ahir, a la Marató.

Avui, dia 6, tots al SAT per a parlar de la versió teatral de La Maternitat d'Elna

Avui a les 18,30h es farà la darrera representació de la versió teatral La Maternitat d'Elna.

Encara hi sou a temps per si voleu conèixer un petit tresor convertit en música, teatre, sentiment...
De fet són els ingredients que ha fet servir la companyia Projecte Galilei per dur a terme el tema de la petita història sobre Elisabeth Eidenbenz i la seva tasca a Elna sota la perspectiva teatral. Us ho recomano!

Però avui també té l'al.licient que al final de l'obra, sobre les 20h. farem un col.loqui entre el públic, els actors i dramaturgs de l'obra, i jo mateixa.

Ens encantarà poder parlar amb els espectadors. Que us ha agradat... que no...que trobeu a faltar...que sobra...us ha emocionat?... us ha arribat?

Jo hi serè!
Recordeu, al SAT (Sant Andreu Teatre) carrer Neopàtria, 54 de Sant Andreu.

Ahir va ser un dia llarg, intens...

Ahir va ser un dia intens i llarg. Pel matí, a primera hora, ja vaig començar a revisar arxius policials per intentar trobar cartes censurades pel règim franquista. El cas és com molts: una dona que té el seu home a França durant la dictadura de Franco, i que no li arriben les seves cartes...perquè el departament de la Secreta intercepta, ja que el remitent d'aquell correu és un comissari polític del PSUC, exiliat a França.
Després, amb la Transició, ella sempre va reclamar aquelles cartes que mai van arribar. Però sembla que algú les va cremar, guardar, arxivar...diuen.
La dona està sola, vídua i a punt de complir els 95 anys. Em confessava dies enrere que voldria tornar a intentar recuperar les cartes, i llegir-les encara que fos amb 70 anys de retard...seria la meva màxima il.lusió en aquest darrer tram de la meva vida...em va dir.
Em va emocionar la seva història, i tot el matí d'ahir rebuscant en arxius, buscant les cartes de la Conxita fins a mitja tarda.

Després em tocava una conferència en el Casal d'Avis de Valldoreix. Tots els presents tenien prou edat per ser coetanis d'aquella guerra i de l'exili, per tant, no els podia explicar res que ja no sabessin. Però malgrat tot, va ser una trobada plena de complicitat i d'afecte.

De seguida cap a Barcelona. Tenia una cita a cegues amb els meus lectors per a compartir un sopar-tertúlia en el restaurant Semproniana de l'Ada Parellada.
Va ser un sopar fantàstic, amb l'Ada d'amfitriona perfecte, cuidant tots els detalls perquè els assistents estiguéssim a gust.
La nit era màgica perquè ens embolcallava una atmosfera distesa, parlant, rient i gaudint del menjar, que... sorpresa, va acabar amb un lingot ...de xocolata daurada!
Durant la tertúlia van sorgir plans, projectes... el més agosarat, anar a buscar l'or de El Setè Camió perquè vam posar damunt la taula noves pistes que va fer obrir els ulls a tots els presents!
Veurem que fem... Si surt be, en tindreu notícies!

I ja de tornada cap a casa, a la matinada, encara quedava un petit regal: parlar amb en Xavier Solà dins el seu programa La Nit dels Ignorants. Havíem quedat per compartir amb tots els ignorants que ens escoltessin, les novetats i els projectes més immediats. Va ser un plaer, com sempre.

Fet i fet, em posava dins el llit passades les 3 de la matinada... però no podia dormir. Havia estat un dia llarg, intens... i vaig aclucar els ulls pensant amb la Conxita i les seves cartes. Les he de trobar.
Avui, més.